‘Campolivar’ és un dels curtmetratges valencians més exitosos dels últims anys. Projectat a innumerables festivals, guanyant molts d’ells, alguns de la talla del Festival de Gijón o ZINEBI, el curt d’Alicia Moncholí aspira a tot. Estar als Goya podria ser la guinda a un recorregut espectacular que s’iniciava fa molts anys amb un projecte personal, unes cintes de casset i una història familiar dura i trista: “el curt va nàixer de manera orgànica, quan, durant el dol per la mort de mon pare, comence a recopilar material d’arxiu de la meua infància. Vaig adonar-me que ahí hi havia una història, i vaig començar el projecte”. La importància de les residències i les ajudes audiovisuals van ser l’impuls final que Moncholí necessitava: “presente la idea a la residència de curts de Dones Visuals, entra Oberon Media com a productora i tot fa un gir quan trobe unes cintes de casset amb ma mare i jo cantant cançons infantils”. Uns àudios que capgiren la història i li donen encara més consistència a un relat que comença a un punt molt concret de l’Horta Nord.

‍

Campolivar, la zona residencial de Godella, dona títol a este curtmetratge i al lloc a on va nàixer el pare d’Alicia Moncholí. També és la localització a on es roda este curt: “Quan va morir mon pare, vaig agafar una càmera i vaig anar a sa casa per capturar tot allò que poguera”. Campolivar és l’espai físic, però també l’illa de records, infantesa i, també, tristor: “A partir d’aquelles fotografies, vaig fer un treball de creació d’este univers, amb una narrativa audiovisual que tinguera una evolució, també visual: del color i l’alegria de l’inici als clarobscurs i la foscor del gir final. La història devia avançar, i gràcies a les cintes de casset, camina. Pareix que les cintes estan gravades a propòsit per al curt.”

‍

“Abans de trobar les cintes, ja tenia pensada la història, tenia elements com les cançons infantils, el llop, l’obscuritat… i de sobte trobe uns cassets amb la meua veu cantant “quien teme al lobo feroz”, que encaixava a la perfecció amb el meu plantejament inicial”. 

‍

‍

Alicia Moncholí despulla la seua infància i els seus traumes personals i familiars a través d’una història que reflecteix com una xiqueta conviu entre una realitat d’innocència i jocs infantils i la situació complicada i tempestuosa que envolta a son pare: “el plantejament era mostrar eixa realitat de conte de fades i després tot el que hi ha darrere”. I, com a projecte personal i íntim, calia tractar bé els assumptes relacionats amb la intimitat familiar: “En un principi, ‘Campolivar’ era un projecte personal, el vaig fer per a mi. Arribats a un punt, sí que vaig plantejar-me moltes coses al voltant de la intimitat de mon pare i de la meua família. Calia aleshores que el curt tinguera eixe component de ficció, per no exposar a ningú del meu entorn, i també trobar eixe equilibri entre allò que va passar i el punt de vista subjectiu d’una xiqueta”.

‍

De nou, Moncholí aprofita les històries més properes que l’envolten per contar des d’un punt de vista familiar certs episodis que han esdevingut clau per arribar a ser qui és hui en dia: “Crec que narrar experiències personals em fa traure el millor de mi, d’una manera impulsiva, i justament els curts que han acabat eixint a la llum són les històries amb la meua família de protagonista”. Recordem que el seu primer treball va ser ‘No quiero más’, amb la seua iaia de 96 anys al centre de la història: “Gràcies a haver fet este curt, puc continuar gaudint de la meua iaia, puc vore-la, puc escoltar-la. Estic molt contenta d’haver-la filmat”. 

‍

“Si una creadora decideix contar una història externa a una mateixa, s’ha d’investigar bé per a respectar al màxim allò que estàs mostrant. I s’ha de plantejar per què es vol narrar açò. No cal que tot siguen vivències pròpies, però sí que cal convertir-les en personals: Allò que és personal és polític”.

‍

‍

S’ha contat moltes vegades este tipus d’episodis personals? Són els traumes del passat d’un cineasta un element clau per a construir històries? Sí, però, com ens explica Moncholí, cadascun de nosaltres posseïm peculiaritats per contar-la d’una manera molt diferent: “una mateixa història, una mateixa idea, es pot contar des d’un punt de vista molt diferent només mirant les peculiaritats d’eixos instants, del to, de l’entorn de cadascun. Totes tenim fotografies de la nostra infància, però l’essència de cadascuna de nosaltres és molt diferent. Açò ajuda a l’hora de contar una història que s’ha contat mil vegades, però que la fem pròpia si estudiem eixa aura única que té cada moment”.

‍

El curt ha sigut projectat en desenes de festivals estatals i internacionals, fent la volta al món i aconseguint molt guardons importants que, per exemple, ja el fan candidat als Goya: “Guanyar a Xixón ja ens dona el bitllet com a candidats als Premis Goya. La nostra intenció és lluitar perquè ‘Campolivar’ estiga nominat. No conec els acadèmics i acadèmiques, i és necessari que el curt arribe i el vegen”. Moncholí reconeix que, al principi, les expectatives foren molt altes i que es rebaixaren quan el curt no va arribar a ser seleccionat a cap festival de categoria A: “Em va vindre bé perquè aquella xica de 23 anys baixara els peus a terra, i així entendre que el procés anava a ser llarg. Però guanyem a Gijón, també a Bilbao, així que no puc estar més que contenta”. A més, ‘Campolivar està present, al Tabaca Film Fest, a Ribadeo, passant per Grècia, Viena o Palm Springs, a més de guanyar el concurs de Versión Espanyola d’RTVE. “No m’esperava l’èxit que ha tingut el curt. Tant de bo esta bona acollida ajude per a fer la pel·lícula”.

‍

‍

Així és. ‘Campolivar’, o més bé una història basada en estes vivències personals, arribarà en uns anys al format del llargmetratge. “No és una continuació de ‘Campolivar’ però evidentment sí que hi ha un vincle entre ambdues històries. És un drama portat a la ficció, un realisme màgic que sí que difereix d’això del curt”. Al centre de la història de 'Los fines de semana', una xiqueta de 8 anys i son pare, qui ha recuperat la custòdia i passarà de nou els caps de setmana amb ella. Ambdós connecten a través dels contes i la imaginació. Però a poc a poc, el pare mostra altra realitat, vinculada a la seua depressió, i eixa bonica realitat esdevé cada vegada més gris: els contes de fades es converteixen en una espècie de faula obscura. “En 2026 aplicarem a les ajudes i potser pugam vore el llarg a partir de 2027”. 

‍

Al capdavant d’esta producció, la valenciana Sandra Mora: “La coproducció entre Oberon Media i València era molt natural, i aleshores va entrar al projecte Sandra, i va ser tot un encert. Tenim una forma de treballar molt pareguda, tinc molta llibertat creativa, prendre riscos… I la connexió va ser tan bona que ens hem llançat a fer el llargmetratge juntes”. Alejandra (Sandra) Mora és una de les productores més importants del panorama valencià actual, vicepresidenta segona de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, encapçalant projectes com ‘Bodegón con fantasmas’ o ‘Un blues para Teherán’.

‍

‍

Alicia Moncholí serà un dels noms a tindre en compte en els pròxims anys, i part del seu èxit esdevindrà per la seua passió pel setè art, una indústria difícil que, amb perseverança, dedicació i, perquè no dir-ho, un poc de sort, pot donar-te un espai vital i professional molt gratificant: “No m’importa treballar d’altra cosa que no siga l’audiovisual, però sense mai perdre la perspectiva d’allò que m’agrada fer. Es pot treballar a l’hostaleria els caps de setmana, però entre setmana vull centrar-me en els meus projectes. Intente no ficar-me molta pressió amb açò, preferisc anar vivint el dia a dia”.

‍