La valenciana Amparo Climent presenta el seu nou projecte documental, sempre combatiu i reivindicatiu, ‘Dolores Ibárruri. Pasionaria’, dedicat a una de les dones més rellevants de la història moderna de l’estat espanyol. “La Pasionaria” va ser possiblement la dona política espanyola més influent del segle XX i, sorprenentment, encara cap producció s’havia endinsat en la seua vida personal i professional. Per a Climent, el seu vincle amb Ibárruri era “d’admiració total”. “Vaig tindre la sort de poder conéixer-la, era tot un referent per a nosaltres les militants antifranquistes. Era una dona molt dolça, humil, propera. I és una figura que sempre ha estat en segon pla, fins i tot durant la democràcia, quan ha sigut de les persones més importants del segle i de la democràcia”.

‍

Eixe deute que tenia l’audiovisual amb l’activista biscaïna l’ha saldat la cineasta valenciana amb un treball de més de cinc anys dedicats a construir un trencaclosques d’imatges, sons, fragments audiovisuals i entrevistes a personalitats rellevants de l’esquerra política: “Vaig començar a llegir, a documentar-me, a parlar amb persones properes a ella. He estat acompanyada en tot moment de gent que sabia molt sobre Dolores. M’he ajudat dels arxius personals de la seua neta o del Partit Comunista Espanyol”. El valencià Mario Amorós, biògraf d’Ibárruri, ha sigut l’assessor històric del film, a més d’altres contribucions essencials per saber-ne més d’ella, com les intervencions de l’actriu Julieta Serrano, la política Cristina Almeida o el secretari general del PCE Enrique Santiago. “El que es veu a la pel·lícula és el que hi ha. Potser falta gaudir de més coses d’Ibárruri durant el seu exili a l'URSS, però és que no existeix quasi res d’eixe període”.

‍

El documental aborda tota la vida de Dolores Ibárruri, des del seu naixement fins a la seua mort, coneixent el seu primer contacte amb el món sindical i obrer, la seua lluita pels drets fonamentals de les dones, l’ascens polític durant la República, l’exili després de la Guerra Civil o la tornada a Espanya amb la mort de Franco. Un treball de memòria històrica molt passional que fàcilment aconseguix en l’espectador moments emotius i commovedors. “Hem tingut la imatge de Dolores Ibárruri, barallant-se pels nostres drets, en un món de misèria i pobresa, en tot moment durant el rodatge. I ja a la sala de muntatge ha sigut impossible no parar en alguns moments de l’emoció, em sobrepassava. Necessitava respirar i distanciar-me un poc de la història. Era una dona tan de veritat, tan humana, que trenca el cor conéixer tota la seua lluita”.

‍

‍

Per a Amparo Climent, l’audiovisual és una eina fonamental per fer arribar les vides d’estes persones tan rellevants de la nostra història, encara que puga paréixer que este cinema revolucionari tinga un nínxol concret d’audiència que ja conega La Pasionaria i les seues reivindicacions: “El més difícil és arribar a la joventut. Però si hi arribem a ells i elles, es queden molt impressionats. Ja em va ocórrer amb l’anterior documental sobre les dones represaliades durant la Guerra Civil. La joventut té interés per conéixer què va ocórrer, es queden impressionats amb allò que veuen, perquè creuen que no potser veritat”. Les pel·lícules de Climent solen estar acompanyades per un debat posterior, el qual es prolonga quasi més enllà de la duració del film: “Els i les joves pregunten, s’interessen, i als col·loquis es nota eixa actitud de voler saber-ne més”.

‍

“Hi ha joves, després de vore ‘Dolores Ibárruri: Pasionaria’, que m’han dit que el poc que coneixien d’esta dona política era que cremava esglésies i matava a la gent. Coses aberrants”

‍

Dolores Ibárruri ha deixat una empremta enorme dins de les polítiques d’esquerra, de l’activisme, del feminisme i de la lluita pels drets laborals i la lluita de classes. I amb el món convuls en el qual vivim actualment, és impossible no pensar què pensaria La Pasionaria dels conflictes de hui? Com reaccionaria al genocidi en Gaza? Quines solucions ens aportaria sobre l’augment de l’extrema dreta? “Estic segura que la Dolores Ibárruri jove, en cas d'haver viscut els temps actuals, seria una dona influencer, activa en xarxes, obsessionada per fer arribar el seu missatge a través de les xarxes socials, en primera fila de tot allò que ocorre. Estaria a l'avantguarda de tot. I, per suposat, s’enfrontaria a tota eixa gent que vol abolir la democràcia i que va avançant a poc a poc”.

‍

‍

Amparo Climent fa el cinema que li agrada. I eixe cinema és aquell que recupera la memòria: “El llegat que puc deixar per a generacions posteriors és el meu cinema. I és la manera que jo tinc per mantindre viva la memòria d’aquells que ja no estan. És el cinema que a mi m’interessa, parlar del passat i fer-ho a través de les dones”. Climent va rodar a 2015 ‘Las lágrimas de África’, un retrat sobre les persones que arrisquen la seua supervivència quan intenten botar una valla fronterera o endinsant-se en la mar buscant una vida millor. A 2021 presentava ‘Las cartas del olvido’, un treball que recupera algunes veus reals, interpretades per grans actrius, amb arxius inèdits, documents i testimonis de dones represaliades pel règim franquista. “M’agradaria continuar la meua carrera cinematogràfica parlant a través de la veu de les dones. Vorem què ens depara el futur, però eixe és el meu principal objectiu”.

‍

El dimarts 7 d’octubre hi haurà als Cinemes Babel projecció i col·loqui del film. I el dilluns 13 d’octubre, triple sessió amb posterior debat als Cinemes Lys.

‍