L'òpera prima de Guillermo Polo ‘Lo carga el diablo’ no és una pel·lícula per a prendre amb sucre. És més bé un cafè carregat, sense filtrar, servit en got de plàstic en una àrea de servei mig abandonada, baix un Sol radiant que fa cremar l’asfalt. Perquè si alguna cosa ha aconseguit Polo és mesclar l'estètica pop-kitsch de l'Amèrica dels 50 amb l'essència més castissa i delirant de la carretera espanyola, convertint l'esperpent ibèric en art pop sobre rodes.

Des del seu inici, la cinta deixa clar que la seua brúixola no apunta al nord del realisme intimista, sinó al sud de l'excés i la riallada negra. Tristán (un brillant Pablo Molinero) és un escriptor frustrat que sobreviu redactant frases per a sobres de sucre, fins que una carta canvia el seu destí: ha de traslladar el cadàver congelat del seu germà Simón des d'Astúries fins a Benidorm. El que sembla una versió ibèrica i morbosa d'‘Este muerto está muy vivo’ es converteix prompte en una road movie tenyida de psicodèlia, persecucions i humor negre.

La pel·lícula serpenteja per paratges que ja són quasi peces arqueològiques: gasolineres decrèpites, càmpings temàtics, bars de carretera amb ànima de museu. Són espais tan autèntics que a vegades semblen més trets d'un documental antropològic que d'una ficció. I és que Polo no sols roda en aquests llocs: els converteix en personatges vius, en testimonis d'un país que s'esfuma entre banderoles de fira i olor de "fritanga".

‍

Cada aparició de nous personatges secundaris suma una capa de caos a este batut, un poc descontrolat, que espenta la narrativa cap a un joc que, en algun moment, desespera. Tot això decorat amb referències tarantinesques, plans molt suggeridors i una banda sonora memorable.

"A Espanya s'ha cuidat molt tot allò que té caràcter medieval, de fa 500 o 1000 anys. En canvi, les construccions del segle passat estan en perill d'extinció: un bar, una gasolinera, un hostal. De fet, 4 llocs a on tenia pensat rodar els van tirar avall durant el procés. Així que espere que la pel·lícula també servisca de documental per a reivindicar estos llocs, que potser desapareguen en 5 o 10 anys". Guillermo Polo.

‘Lo carga el diablo’ no vol ser només un exercici d'estil. Baix ese desfasament i deliri, Polo amaga reflexions sobre la família, el fracàs i la cerca de sentit. El viatge de Tristán és un recorregut físic, però també emocional, i potser en este intent de transcendir a algo més que un camí ple d’esperpent i bogeria és quan el film demana pausa i sentit. I no se’l arribem a trobar.

Guillermo Polo beu de Berlanga, dels Coen, de Tarantino, però també del seu propi patrimoni cultural, dels paisatges que va recórrer de xiquet, dels bars on la frase d'un sobre de sucre pot tindre més impacte que una novel·la sencera. ‘Lo carga el diablo’ és una tragicomèdia pop que funciona com a sàtira social, divertiment visual i cant a la bogeria i a viure sense mapa.

"He trobat poques pel·lícules a Espanya a on empapar-me, sobretot pel to de la pel·lícula. Sí que he estat beguent més del cinema nord-americà o de l'argentí, com Mariano Cohn o Gastón Duprat, amb què m'he identificat més". - Guillermo Polo.

Amb una fotografia impecable, fàcil de recordar i d’identificar com a “univers Polo”, esta pel·lícula es converteix en una raresa magnètica dins del panorama del cinema espanyol i valencià actual. Una cinta que, com alguns dels nostres millors viatges, no saps a on et porta… però que el recorregut el vas a disfrutar sabent que el destí és el menys important.

‍

‍

A Cinestèsia, entrevistàrem el director Guillermo Polo, durant la celebració de l'edició 39 del festival valencià Cinema Jove. Pots escoltar la conversa ací.