No hi ha res més terrorífic que l'actualitat. Perquè està pegada a nosaltres, enganxada, indissociable del dia a dia, del nostre sentir, de l'època que vivim, sense parar, inexorable, incansable, com un recordatori permanent de qui som i de què ens hem d'avergonyir. I això Ion de Sosa, director, i Chema García Ibarra, Lorena Iglesias, Julián Génisson i Burnin' Percebes, equip de guió junt amb Ion, ho saben, i el festival de Sitges, referència de, entre d'altres, el cinema de terror, que la va escollir per a la secció oficial tot i no ser una pel·li de terror, ni de ciència-ficció, ni de suspens, ni de tot el contrari. 

‍

'Balearic' és la fascinació pel hui. És una pel·li sobre el col·lapse. I tot el món, o Espanya, o la civilització occidental cap en un xalet, perquè no hi ha res millor per contar el desplom pels qui vivim per esta zona el que hem fet i en què hem convertit el nostre estimat Mediterrani. Des del Maps no es veu ni la terra perquè tot són piscines. Tot són xalets. I ens hem quedat a dintre d'un perquè fora la cosa pinta fatal. Un poquet abans, en un suggerent primer acte, uns adolescents, apàtics i atacats per la desídia (doncs això: adolescents), exploren una luxosa casa que obri les portes com per art de màgia, convidant-los a entrar. El bucolisme del moment serà interromput per un salvatge atac de tres gossos ferotges -que simbolitzen ja sabeu qui- que obligarà els xavals a romandre dins de la piscina a l'espera de ser rescatats... o devorats. En l'altre xalet, família i amics, amos i serfs, es junten per celebrar no se sap ben bé què, admirar-se les misèries i ballar entre la cendra d'un incendi cada vegada més proper.

‍

‍

El cine d'Ion pertany als somnis i des que fa que somniem amb 'Leyenda dorada', que esperem cada estrena del director per seguir recomanant-lo a veu en crit. Els paral·lelismes amb aquella xicoteta delícia d'11 minuts són evidents: una radiografia de l'Espanya obrera al voltant d'una piscina i la vida que ahí s'hi crea. Ara, l'Espanya obrera es pot ofegar en una piscina. 'Balearic' torna a esbossar en quatre pinzellades, algunes més grosses que altres, com no només ens ofega l'aigua de la piscina, sinó el canvi climàtic, la desesperança pel futur, la hipocresia, el consumisme, la cobdícia, l'obsessió per l'aparença i les relacions, de qualsevol tipus, indesitjables. Però, tot i que sona com una cosa pretensiosa i grandiloqüent, precisament el que millor funciona és el seu to, lleuger, amb humor negre, humor surreal amb xicotetes inclusions de drama, terror, teatralitat i denúncia social. I la imatge, sempre incòmoda, sempre bella, sempre icònica, sempre hipnòtica. Un somni més, com déiem, del director, encara que tinga aparença de malson.

‍

Sí, es nota que ens ha encantat, però és que ens agraden les pel·lis que són conscients dels seus defectes i que avantposen la valentia en la presa de decisions als possibles errors que això puga provocar. Vore 'Balearic' és vore altra cosa, és un experiment constant que funciona la major part del temps i que decau per algunes eleccions artístiques i tècniques, però que sempre és honesta, interessant i lliure, que és molt més important que ser perfecta, impecable o rodona. Doneu-nos més escenes com la dels gossos baixant pel jardí sedents de sang, o com la del globus profètic, o com la de l'helicòpter que es deté a carregar aigua a la piscina i serem feliços.

‍

‍

Pel vessant xovinista, raó de ser del Botxí, destacar la gran participació valenciana de l'obra. Producció alacantina, per part de Jaibo Films, guió il·licità amb el mestre Chema García Ibarra i interpretacions sorprenents, per estrenar-se en gran pantalla passats els 40 anys, dels valencians Maria Llopis i Hèctor Arnau. Este últim, per cert, acaba tenint un paper destacat dins de la coralitat del film, amb un soliloqui poètic i cru que connecta per un moment amb la realitat al personatge dins del deliri col·lectiu que estan perpetrant.

‍

La realitat, quin malson. 'Balearic', quin viatge, quin somni.

‍