Diuen les professionals del sector que existeix una llum que només trobem a Almeria. Una llum potent, cegadora, implacable, que rebota sobre els hivernacles, sobre les platges, s'aferra a la pell i obliga a tancar els ulls. Convertir eixa intensitat en bellesa sense perdre la seua veritat era un dels grans reptes d'’Iván & Hadoum’, l'òpera prima d'Ian de la Rosa, estrenada este passat divendres 12 de juny. I per a aconseguir açò, el cineasta almerienc va decidir comptar amb la directora de fotografia valenciana Beatriz Sastre, responsable d’una molt interessant proposta visual: "Volíem un look naturalista en què la llum d'Almeria manara i predominara sobre tota la resta. La llum és tan potent que calia suavitzar, restar i modelar per embellir la imatge", explica Sastre, que reconeix haver-se "enamorat" del projecte des del primer moment.

‍

Beatriz Sastre no coneixia personalment Ian de la Rosa. Però diverses persones del seu entorn professional, que havien treballat tant amb ella com amb el director andalús, van pensar en el mateix nom per a encarregar-se de la fotografia del llargmetratge. "Des que vaig conéixer el projecte em va encantar, em va enamorar. Este tipus de cine és el tipus de cine que jo vull fer. Estava molt emocionada amb el projecte, vam connectar moltíssim, vam parlar molt i, a partir d'ací, em van oferir la pel·lícula".

‍

El resultat d'aquella trobada és una de les apostes més singulars del cinema espanyol recent. ‘Iván & Hadoum’, l'òpera prima d'Ian de la Rosa, narra la història d'amor entre Iván, un home trans, i Hadoum, una jove d'origen marroquí, que coincideixen treballant en una envasadora vinculada als hivernacles del sud d'Almeria. El film, que ha passat per la secció Panorama de la Berlinale i ha sigut reconegut amb el Teddy Award (també va ser seleccionada a la Secció Oficial de Màlaga) evita els clixés habituals sobre la identitat de gènere per construir un relat on conviuen amor, consciència de classe i dignitat.

‍

‍

En eixe univers, la mirada de Beatriz Sastre resulta fonamental. Formada entre València i Londres, després d'una llarga trajectòria en publicitat, videoclips i ficció, la directora de fotografia va trobar en ‘Iván & Hadoum’ l'espai ideal per a desplegar una proposta visual profundament sensorial. "Hi hagué una cosa molt bonica que va fer producció, que no és habitual en una pel·lícula independent: assegurar-se que tinguérem unes setmanes de preparació". Durant aquell temps, Sastre i De la Rosa es van tancar a Madrid per construir junts l'univers estètic del film. "Estiguérem veient pel·lícules i pel·lícules, portant llibres de pintura, buscant referències. Aquelles dues setmanes van fonamentar completament el look de la pel·lícula". D'aquell laboratori creatiu van sorgir noms tan diversos com 'Zabriskie Point', 'Boys Don't Cry', 'Jamón Jamón' o 'Nomadland'. Però hi hagué una referència especialment significativa per a una professional valenciana: Joaquim Sorolla. "Sorolla va aparéixer quasi com la referència principal a nivell pictòric i lumínic".

‍

“Ian de la Rosa insistia que havia d'anar fins allí abans del rodatge: has de vore la llum que hi ha allí, perquè és diferent a la resta del món".

‍

Si els exteriors transmeten una intensitat abrasadora, les cases almerienques respiren penombra. "Estan dissenyades perquè entre la menor llum possible per la calor que fa allí", explica. "Realment són cases fosques, amb molt clarobscur". D'eixa manera, la pel·lícula oscil·la entre l'exposició dels exteriors i la intimitat protegida dels espais domèstics. Sastre també va treballar des de la matèria. "Hi havia un focus en la textura, en sentir que pots tocar les pells, la suor". Els colors terrosos dominen l'obra: marrons, ocres i tonalitats càlides que remeten directament al paisatge. "I després apareixia el roig com un color important: està a la fàbrica de tomaques, a la roba, connectant diferents moments de la pel·lícula".

‍

‍

Tot i el seu plantejament realista, ‘Iván & Hadoum’ es permet alguns instants de fugida cap a territoris més lliures. "Hi ha un parell de moments que, per a la fotografia, són molt divertits perquè et permeten eixir un poc de les regles que ens havíem autoimposat". Un d'ells és una escena inspirada, sorprenentment, en ‘Predator’. "És una invenció total", admet entre rialles. La idea, suggerida per Ian de la Rosa, consistia a imaginar una manera de vore l'interior dels cossos, la fusió física i emocional dels protagonistes. “Poder mirar com la sang es junta, esta idea de veure com els cossos es fusionen". El resultat obri una escletxa quasi surrealista dins del naturalisme dominant. "Era anar-nos-en a un lloc més de joc i de sensacions que de realitat".

‍

Un altre dels grans desafiaments arribà amb les escenes nocturnes a la platja. Les restriccions mediambientals impedien rodar de nit en determinades localitzacions protegides del litoral almerienc. "No pots plantar una llum allí, ni una grua, ni rodar de nit. És impossible". La solució va ser recórrer a la "nit americana": rodar de dia simulant la foscor. "Em preocupava perquè moltes vegades queda molt fals". Després de diverses proves, van trobar el to adequat. "La idea era anar contra el mar, contra el cel, siluetar-los i refredar la imatge, però sense caure en un blau químic fals, sinó en una llum de lluna". Aquell canvi cromàtic també responia a una necessitat dramàtica. "Els tons tan terrosos donaven pas a una cosa més freda i siluetada". Era el territori de la intimitat, del descobriment mutu.

‍

Quan parla del resultat final, la directora de fotografia no oculta l'orgull. "Estic contentíssima amb la pel·lícula". Curiosament, entre els moments que més l'han emocionada no destaca les seqüències més complexes tècnicament, sinó aquelles aparentment més senzilles. "M'han agradat especialment els moments de família, costumistes, al voltant d'una taula. Eixa connexió que tenen els actors entre si, eixos moments en què no es diu res, però es diu molt... Este món casolà al voltant d'una taula tan espanyol m'agrada molt".

‍

‍

Sastre va proposar l'intèrpret protagonista: "Quan vaig conéixer el projecte vaig pensar immediatament en Silver Chicón. Necessitaven un actor natural, un xic trans del sud d'Andalusia, i vaig pensar en ell". Poc després, el càsting va confirmar aquella intuïció.

‍

L'ambient durant el rodatge és un dels records que guarda amb més afecte. "Tot el món estava bolcat en la pel·lícula". Destaca especialment la relació establida amb departaments clau per a la construcció visual de l'obra. "Laia Ateca, Ian i jo vam fer un equip molt bonic, ens ho comunicàvem tot, parlàvem de cada decisió artística". Per a Sastre, la fotografia és una peça més dins d'un engranatge col·lectiu. Una filosofia que també defineix la seua manera d'entendre el cinema. "Les pel·lícules que més m'agraden són aquelles en què no estic pensant en la fotografia. M'agrada que la foto estiga al servei del concepte i de la història".

‍

Després d'haver treballat en títols valencians com 'La boda de Rosa' o 'Federica Montseny, la dona que parla', Beatriz Sastre continua reivindicant els seus orígens, encara que la professió l'obligue sovint a viure lluny de casa. "M'agradaria rodar més a València", reconeix. "Però per a mi el projecte continua estant per damunt de la comoditat d'on visc". Malgrat això, observa amb optimisme l'evolució del sector audiovisual valencià. "S'estan impulsant molts projectes des d'ací i és molt bonic vore que també venen produccions de fora a rodar. La Comunitat Valenciana té moltíssim a oferir".

‍