És temptador dir que l’estrena de ‘Cada ver es…’ a 2026 complix 45 anys, però cal ser rigorós amb esta dada des de l’inici: la pel·lícula es va rodar el 1981 i apareix registrada com a film d’aquell any, però la seua estrena oficial no va tindre lloc fins al 14 d’octubre de 1983, a les sales de cinema Xerea de València, a causa d’una llarga disputa administrativa sobre el seu format i la seua qualificació com a film d’adults. I és que la història de ‘Cada ver es…’ està íntimament lligada a estes dificultats d’exhibició i al seu contingut trencador, el seu estil avantguardista i la seua mirada provocadora cap a la mort.

‍

‘Cada ver es…’ és un documental dirigit per Ángel García del Val, director valencià del qual esta peça és, amb diferència, la més coneguda, centrada en la figura de Juan Espada del Coso, conservador del dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic Universitari de València. El film combina entrevistes, seqüències filmades al dipòsit i fragments d’arxiu en una proposta que barreja el cinéma vérité amb el collage sonor i visual. El resultat: un documental de 75 minuts molt allunyat de la norma que explora la relació quotidiana amb la mort i els cossos inerts.

‍

Des de l’experiència acumulada de dècades de convivència amb la mort, ‘Cada ver es…’ construeix una mirada singular i, en molts casos, irònica, sobre la fragilitat de la vida, l’afecte i la solitud. Ens trobem en eixe marc incert que va ser la transició i el film s’endinsa en territoris humans que el relat oficial tendeix a ocultar: els morts, els alienats, la tensió entre la carn i l’ànima, i totes eixes actituds i pensaments que queden fora de l’ordre disciplinari.

‍

‍

‘Cada ver es…’ conté molts elements del gènere found-footage, tot i que en esta ocasió allò que vegem ni és un fals documental ni un film de terror, sinó una història real. Només un any abans, a 1980, s’estrenava la pol·lèmica ‘Holocausto caníbal’, primer found-footage de la història.

‍

La trajectòria comercial de la pel·lícula és una part essencial de la seua llegenda. Malgrat haver-se presentat a la Direcció General de Cinematografia el desembre de 1981, el film va rebre la classificació “S” (categoria que restringia molt la seua exhibició). A més, rodada en 16 mm, un format percebut com a no comercial en aquell moment, va provocar que les autoritats del moment exigiren la seua còpia en 35 mm per registrar-la com a film espanyol, fet que va provocar recursos, renúncies de subvencions i una campanya pública de suport (amb centenars de firmes d’intel·lectuals i artistes) per autoritzar la seua projecció. Finalment, es va poder estrenar en 16 mm gràcies a una xicoteta distribució, però l’episodi deixà la pel·lícula marginalitzada i amb poca exhibició.

‍

Les fonts documentals de l’IVC recullen anècdotes que il·lustren la precarietat del projecte: el pressupost inicial era molt modest (unes 400.000 pessetes segons estos arxius) i la recerca de fons va incloure mesures extremes per part dels responsables: venda de llibres i objectes personals, i fins i tot la venda per part del director d’un pis i una càmera per poder pagar els laboratoris i el so.

‍

‍

Tot i que va tindre una exhibició molt limitada, amb registres que assenyalen una xifra de públic molt reduïda i una recaptació modesta, amb el pas del temps, la pel·lícula ha sigut reivindicada per estudiosos del documental espanyol i per la Filmoteca. De fet, algunes sales i espais d’exposició han recuperat el film dins de cicles dedicats al cinema valencià o al cinema marginal dels anys posteriors a la Transició. Hui s’acostuma a parlar d’ell com d’una peça de culte, sobretot per eixe trencament de qualsevol formalitat de l’època, pel seu contingut inquietant, amb imatges del dipòsit prou xocants, i com a testimoni poc habitual al cinema espanyol d’eixa relació tan natural amb la mort. La composició sonora i l’ús de referències explícites a altres films formen part de l’estratègia expressiva que destaquen els crítics sobre ‘Cada ver es…’. 

‍

La pel·lícula es va rodar en Eastmancolor i 16 mm amb una càmera Bolex de corda; la fotografia la signà Miguel Ángel Montes i el muntatge i gran part de la confecció artística passaren per la mà del mateix García del Val.

‍

En 2026 la importància de ‘Cada ver es…’ no és la de ser un èxit comercial, com no ho va ser cap estrena valenciana d’aquella època, sinó la de ser un document singular dins del panorama del cinema valencià: per la temàtica, per la forma i per la seua nul·la distribució, que il·lustren com certs formats i gèneres de gran rellevància documental i històrica foren totalment despreciats. Les propostes de recuperació de la Filmoteca i d’altres institucions culturals han ajudat a posar la pel·lícula a l’abast d’investigadors i d’un públic reduït però creixent interessat en el cinema experimental i documental de l’època.

‍