Alberto Evangelio continua demostrant que és un cineasta molt interessant quan abraça els codis del cinema de gènere. Cel meu, infern teu, el relat d’un amor prohibit entre dues dones durant el franquisme, troba els seus millors moments precisament quan deixa entrar les ombres i l’atreviment visual. Tot i tractar-se, en essència, d'un melodrama romàntic, Evangelio no renuncia a la seua sensibilitat com a autor acostumat al fantàstic i al thriller (convidat habitual del festival de Sitges, a on ha presentat totes les seues últimes obres) amb eixa mirada inquietant sobre els espais, convertint-los en escenaris asfixiants, carregats de secrets i repressió. També destaca la manera com la religió és filmada com una presència amenaçadora, capaç de deformar els desitjos i convertir-los en culpa. Quan la pel·lícula explora este vessant més obscur, guanya profunditat i personalitat, i s'allunya dels camins més transitats del drama d'època.

‍

Per això mateix, sap greu que l'inici resulte tan poc inspirat. Els primers minuts tenen una factura excessivament funcional, amb una posada en escena plana i una realització que remet més a certs estàndards televisius que no a una proposta cinematogràfica amb una veu pròpia. La presentació dels personatges i del context històric es resol de manera massa convencional, i la pel·lícula tarda a desplegar els recursos expressius que després sí que acabaran apareixent. L'altre gran problema és la mateixa història d'amor. Malgrat el compromís interpretatiu de Tània Fortea i Sandra Cervera, la relació entre Adela i Victòria no acaba d'adquirir tota la complexitat emocional que necessita, resolent-se molt ràpid perquè allò que interessa és allò que esdevé, la part més obscura, inquietant i malaltissa. Alguns moments romàntics resulten previsibles, artificials i excessivament subratllats, i és quan el romanticisme passa a un segon pla i el thriller quan agafa protagonisme quan comencem a disfrutar veritablement d’eixos dos mons com són l’infern i el cel; l’odi i l’amor; l’església i la llibertat.

‍

‍

L’ús del color, la fotografia, la banda sonora i tota la simbologia que envolta el film són els elements més interessants d’este drama històric, clàssic en paper però modern en imatge.

‍

Menció especial al treball musical de Joana Subirats Ivern, la compositora catalana artífex d'esta partitura lleugera en la major part del metratge, però intensa i majestuosa en certs moments climàtics que, combinant música religiosa amb certa modernitat i l'ús de veus femenines, introdueix l'espectador en un ambient obscur, místic i de molta tensió. Primera composició de l'artista musical per a un llargmetratge que convida a tindre present el seu nom per a futurs projectes cinematogràfics. Anotar que l'última cançó del film, per als crèdits finals, s'ha comptat, molt encertadament, amb un tema original de la cantant d'Oliva La Maria. Sumar també als mèrits del film el muntatge, realitzat també per Evangelio, que tot i que l'inici puga paréixer desconcertant pels canvis de data, evoluciona favorablement amb un ritme acord amb la trama i uns bots temporals que, pel bon treball de direcció, s'assimilen perfectament.

‍

‍

Cel meu, infern teu, escrita per Noelia Martinez i Ana Piles, és una pel·lícula digna i necessària, compromesa amb la recuperació d'una memòria històrica molt silenciada a l’audiovisual. I rodada en valencià, que sempre s'aplaudeix en esta casa (encara que què bé faríem a la llengua si oblidarem els academicismes i férem ús d’un valencià “real”). Però sí, és també una obra irregular, atrapada entre la voluntat d'arribar a un públic ampli i els impulsos d'un director que sembla molt més còmode transitant els territoris de la por, la tensió i l'ambigüitat. Quan es conforma a ser un drama romàntic d'època, la pel·lícula funciona sense entusiasmar. Quan, en canvi, deixa aflorar el cineasta de gènere que Alberto Evangelio porta dins, Cel meu, infern teu troba una identitat pròpia i ofereix les seues imatges (i el so) més poderoses. És en eixe infern de repressió, desig i fanatisme on la pel·lícula esdevé realment memorable.

‍

‘Cel meu, infern teu’ va estrenar-se este 5 de juny a les sales de cinema, està produïda per Beniwood, amb la coproducció de Dacsa Produccions i Benecé Produccions; i hi participa l’Institut Valencià de Cultura i À Punt. L’intèrpret Víctor Palmero va rebre el premi Lola Gaos a Millor actor de repartiment, a més del Premi del públic al Marere Film Festival de Xàbia.

‍