El primer llargmetratge de ficció de la cineasta valenciana Claudia Estrada ‘Salen las lobas’ feia la seua estrena mundial el passat diumenge a la 71a edició de la SEMINCI de Valladolid. Una òpera prima que naix d'una història familiar, però que va molt més enllà del testimoni personal de l’entorn de l’autora. La cineasta de Manises s'endinsa en la realitat dels centres de justícia juvenil per a construir un relat sobre l'amistat, la vulnerabilitat i la necessitat de trobar eixa família que sí que elegixes, a vegades en els llocs més inesperats. Protagonitzada per la seua germana, Valeria Estrada, la pel·lícula reivindica les adolescents que queden fora del relat social i cinematogràfic, sense idealitzar les seues circumstàncies ni convertir-les en heroïnes d'una història de superació convencional. Parlem amb la cineasta valenciana, dies abans de l’estrena del film al País Valencià, a la Mostra de València.

‍

L'origen del projecte es remunta a 2020, quan Valeria, amb només 14 anys, va ingressar en un centre d’internaments socioeducatiu juvenil. Les converses telefòniques amb la seua germana van obrir una finestra a una realitat que Claudia desconeixia. “En una d'estes telefonades em va demanar que parlara de la seua història”, recorda. Amb el temps, la directora va comprendre que aquella experiència mereixia arribar a la pantalla: “Si no li haguera passat a la meua germana, jo no sabria res d'esta realitat. Sent que hi ha moltíssima desinformació en la societat, que hi ha molt d'estigma cap a les xiques i que se les criminalitza molt”. El desenvolupament d’esta pel·lícula va ser un procés de sis anys, amb quatre d’ells dedicats a l'escriptura del guió i a la investigació, passant l’escrit per diferents laboratoris i residències. A més de la vivència de Valeria, la directora va parlar amb altres xiques, educadores i professionals, va visitar centres de justícia juvenil i va assistir a judicis. El resultat és una ficció que busca acostar-se a la realitat sense renunciar a les possibilitats narratives del cinema. “He sigut molt fidel a la realitat, per a mi era molt important ser fidedigna a allò que passa ahí dins. Volia que les educadores i les treballadores del centre es vegera reflectida, i per això no volia inventar-me res. El vestuari, la decoració, tot està pensat. Encara que no s’explique a la pel·lícula, per a mi sí que era molt important contar-ho bé”.

‍

“Després de vore la pel·lícula, el públic em preguntava si de veres eixos llocs existixen o no. Aconseguir que gent jove conega la situació d’estos espais ja és un premi per a mi”.

‍

‍

Un dels punts a favor de 'Salen las lobas' és el tracte tan humà i proper que la cineasta dóna a les protagonistes del film, evitant subtrames infantils o naïfs, i centrant-se en la manera com es cuiden i es comprenen entre elles. “La vida d'una adolescent és molt més que donar una imatge de “els somnis es cumplixen si t’esforces” o de trobar l’amor”, afirma. “De fet, la meua germana, amb 14 anys, el que feia era vore dibuixos animats, fer manualitats i compartir les seues preocupacions amb les companyes. També es donaven suport quan alguna tornava d'un juí o d'una visita familiar que havia anat malament”. Eixa complicitat és el cor emocional de la pel·lícula i també una manera de retre homenatge a les xiques que van compartir aquella experiència amb Valeria. La sororitat no apareix com un concepte abstracte, sinó com una pràctica quotidiana: estar al costat de l'altra, comprendre-la sense necessitat d'explicacions i trobar moments de normalitat en un entorn que les condiciona.

‍

“No volia contar la història de quatre xiques que entren en un centre i es fan famoses, perquè això hauria sigut falsejar la realitat”

‍

Un dels grans encerts de la pel·lícula és el treball amb un repartiment que, en gran part, no està format per actrius professionals. El procés de selecció va començar durant la mateixa escriptura del guió, quan Estrada buscava joves vinculades a la música urbana, el rap i el trap. Una cançó de Houda Marrouch, coneguda artísticament com a Huda, li va fer imaginar immediatament el personatge de Yanira. Quan va arribar el moment del càsting, la trobada va confirmar aquella intuïció. “Va ser màgic. Havia escrit el paper per a una persona que no coneixia, de qui només havia escoltat la música, i ella va connectar al cent per cent amb Yanira”. Per a trobar les altres intèrprets, l'equip va recórrer a centres d'acollida i festivals de rap. Nessa Aisha Badji i Sara Martínez van arribar al projecte per vies diferents, però totes compartien una característica que la directora considerava imprescindible: una personalitat pròpia que poguera dialogar amb els personatges. “Durant els assajos i les convivències que organitzarem, va passar una cosa molt curiosa, i és que les tres xiques captades per a fer de companyes de la meua germana estaven en grup i Valeria quedava apartada, passava el mateix que en la pel·lícula”. La coincidència va contribuir a reforçar la sensació que el rodatge era un procés viu, en què els vincles reals podien alimentar la ficció.

‍

‍

La música és un altre dels motors narratius, i dels moments més potents, de 'Salen las lobas'. Des de l'escriptura, Estrada volia que les cançons serviren per a unir les protagonistes i explicar-ne l'evolució. Quan va descobrir el talent musical d'Huda i de Nessa, va decidir incorporar-lo al guió. La productora musical Vampire Studio i Spinnheli van participar en el procés de creació de les cançons durant els assajos, amb l'objectiu que les lletres nasqueren dels mateixos personatges, de les seues experiències i de la manera com entenen el món. “No era donar-los una cançó i dir-los que aquella era la cançó de Las Lobas, sinó que l'havien de fer des dels seus personatges. I vaig aprofitar el seu talent perquè quedara reflectit a la pel·lícula”.

‍

“La història de la meua germana va passar a Godella. I la cançó “En el patio de Godella” havia d’estar a la pel·lícula sí o sí.”

‍

En el camí fins al llargmetratge, la confiança de la productora Alba Sotorra va resultar determinant. Estrada havia escrit inicialment un curtmetratge sobre la història de la seua germana i el va presentar al Programa Atenea de Dona i Cinema, a València. “Vaig contar-li de manera informal a Sotorra el meu curt. Allí es va quedar la cosa. Dos mesos després, va telefonar-me per a proposar-me produir-lo, però com a llargmetratge”. Belén Funes o Laia Soler han sigut algunes de les figures que han assessorat la cineasta de Manises durant el procés de desenvolupament del guió. Claudia Estrada reconeix que “hauria preferit rodar a València”, però lamenta que, malgrat haver-ho intentat diverses vegades, no aconseguiren el suport necessari per a fer el rodatge ací. Això sí, la directora ha rebut una ajuda a l'escriptura de guió de l'Institut Valencià de Cultura, la primera que obté a casa, i confia que en el futur puga rodar al nostre territori.

‍

‍

Després de l'estrena mundial a la SEMINCI, el recorregut de 'Salen las lobas' continuarà per altres festivals abans de la seua arribada als cinemes l'11 de desembre. Però, més enllà de les expectatives de distribució o dels possibles reconeixements, Estrada ja ha aconseguit el seu propòsit: contar una història molt personal d’una manera molt fidel, rodar el seu primer llargmetratge i que puga projectar-se en llocs tan especials com Valladolid o Tallin. I la més important: “M’he emocionat moltíssim vegent com el públic plora, riu, aplaudix, crida a la pantalla als personatges que no li agraden. Aconseguir això, per a mi, ja és tot un èxit. Els i les joves demanant fotografies amb l’equip, preguntant-me després sobre els centres d’internament…  jo ja em sent molt feliç d'haver invertit estos sis anys i d'haver fet esta pel·lícula”. 

‍