Hi ha alguna cosa especialment pertorbadora en les històries sobre espais que prometen haver trobat una manera millor de viure, comunitats aïllades a on un grup de persones queden al marge de la societat amb la convicció d’estar donant-li una segona oportunitat a les seues vides. En 'Eixam', l’òpera prima d’Óscar Bernàcer, esta promesa pren la forma de Malpàs, un espai autosuficient, regit per unes normes estrictes i sostingut sobre la idea que l’individu només té sentit quan forma part del col·lectiu, com si d’un grup d’abelles defensaren la seua reina i treballaren col·lectivament pel seu bé comú. Una utopia que, evidentment, no tardarà massa a mostrar les seues fissures.

‍

La pel·lícula parteix d’esta premissa especialment sucosa per a un thriller: què ocorre quan la necessitat de protegir una comunitat acaba convertint-se en una excusa per controlar-la? Bernàcer parla, a través d’este eixam, de poder, de la llibertat individual, de la necessitat de pertinença i també de les mentides que construïm per viure acceptant-nos a nosaltres mateixos. El film segueix Lluc, interpretat per Pablo Molinero, un home que ho ha perdut tot i que arriba a Malpàs buscant una segona oportunitat. Allí trobarà Alba, encarnada per Cristina Fernández Pintado, i una comunitat d’un parell de desenes de persones que inicialment sembla oferir-li justament allò que la societat convencional li ha negat. Però l’harmonia té un preu. Una història escrita a quatre mans per Joana M. Ortueta i Jordi Juan Martínez. 

‍

'Eixam' troba una de les seues millors virtuts en la seua escalada emocional. El seu primer tram té un component quasi d’observació antropològica, de descoberta d’un món amb les seues pròpies regles, mentre que progressivament el thriller va guanyant terreny i es convertix en un film obscur i misteriós. Allò que semblava una comunitat ideal va adquirint una tonalitat més fosca i inquietant, i si al principi podia semblar tot una simple qüestió de convivència acaba convertint-se en una reflexió sobre els mecanismes del poder i sobre fins on estem disposats a renunciar a la nostra llibertat a canvi de seguretat o pertinença. Això sí, costa no imaginar fins a on podria haver-hi arribat si haguera abraçat sense complexos el seu vessant més terrorífic. La història permetia un tractament molt més explícit, violent i extrem, però 'Eixam' prefereix suggerir abans que mostrar i mantindre's en un terreny més contingut, una decisió més per a tots els públics que pot deixar amb ganes de més a qui esperava que la pel·lícula s’atrevira a embrutar-se un poc més les mans.

‍

‍

Esta transformació dels personatges funciona sobretot gràcies al seu repartiment especialment sòlid: una autèntica concentració de talent valencià encapçalada per Pablo Molinero i Cristina Fernández Pintado, acompanyats per Marta Belenguer, María Maroto, Jordi Aguilar, Glòria March, Àngel Fígols, Abdelatif Hwidar, Pablo Derqui, Nuria Herrero o Neus Asensi. Una de les grans fortaleses del film és, sens dubte, haver reunit bona part del talent interpretatiu que orbita al voltant de l’audiovisual valencià. Costa trobar una pel·lícula valenciana recent amb una nòmina interpretativa d’este calibre. I això es nota. Però este cúmul de personatges és també una de les arestes més conflictives del film, ja que algunes de les històries, vides i trames secundàries d’esta població tan característica queden massa borroses i descuidades. Volem saber-ne més d’elles, i quedem amb les ganes.

‍

'Eixam' genera la sensació que darrere de cada personatge, de cada regla i de cada secret hi ha una història que voldríem conéixer millor. I esta és alhora la seua virtut i la seua limitació. La pel·lícula desperta una curiositat que no sempre pot satisfer.

‍

L’entorn de Begís, a l’Alt Palància, no funciona únicament com a decorat. L’aïllament físic de la comunitat contribueix a la sensació d’ofec que va adquirint el relat. El territori acaba convertint-se en una frontera més, en una barrera que separa Malpàs del món exterior i que reforça la sensació que els seus habitants viuen dins d’una bombolla pròpia. Menció molt positiva al treball musical de Raquel Sànchez, amb una banda sonora inquietant, original en certs moments i molt en sintonia amb les vibracions fosques i malrotlleres que desprén la gent de Malpàs. Evidentment, La Maria, com a personatge i com a compositora i intèrpret de part de la banda sonora, és un deu.

‍

‍

Tanmateix, ‘Eixam’ conté moments en què el muntatge no acaba de trobar la mateixa precisió que sí que aconsegueix l’atmosfera. Algunes decisions narratives, especialment en la reconstrucció del passat, resulten massa explícites, més del que necessitaria una història que funciona precisament millor quan deixa que l’espectador intuïsca i complete els buits. Tot apunta que el segell Netflix, empresa que hi participa en el film, torna a entendre que l’espectador/a no arriba a estar atent/a durant tot el metratge i necessita que li recorden i masteguen allò que està passant. I més d’una vegada. Una decisió arriscada muntar el film d’esta manera que, personalment, no hi funciona. Tant per la no continuïtat de la seua trama com per eixa absurda necessitat de subratllar determinats esdeveniments mitjançant flashbacks i recordatoris que resten una mica de misteri a allò que hauria pogut quedar suggerit.

‍

Alguns personatges cauen en clixés massa evidents. En una comunitat que viu al marge de la societat, sorprén que la pel·lícula no s’allibere també d’alguns rols preconcebuts que ja hauríem d’haver superat.

‍

Nakamura ho ha apostat tot per l’òpera prima d’Óscar Bernàcer, dotant esta primera obra seua de personalitat, amb una localització extraordinària, un repartiment de primer nivell i una atmosfera molt ben trobada. Un thriller rural completament en la nostra llengua que cal reivindicar com una interessant incorporació al cada vegada més divers cinema valencià contemporani.