Arriba este divendres 7 de març a les sales de cinema de l’estat l’òpera prima de Lucía Casany, ‘Un bany propi’, produïda des de Paterna per Producciones Televisivas Mecomlys (PTM). Rodada en la nostra llengua, amb la major part del seu repartiment valencià, excepte la seua protagonista, Nuria González, ‘Un bany propi’ barreja drama, comèdia absurda i surrealisme per a explorar la independència d’una dona, Antonia, cansada de la seua rutina a casa. Només un espai, el bany, li fa fugir d’eixa monotonia, li permet escriure i així descobrir un món de possibilitats infinites a través de la seua imaginació. L’habitació pròpia de Virginia Woolf es converteix en este film de Casany en un bany, i és des d’ací des d’on la protagonista s’allibera per trobar un espai personal, de llibertat, d’autonomia i de tranquil·litat.

‍

La pel·lícula, que es desenvolupa entre el realisme i la fantasia, sap jugar amb els símbols i metàfores per enriquir una trama que, en cas de no haver tingut estos elements, podria haver quedat plana i avorrida. La vida tradicional i monòtona d’Antonia es trenca gràcies al microcosmos creat per la protagonista, amb moments en què la realitat es distorsiona, i el to de faula s’accentua a mesura que coneixem més coses del seu món interior. Els personatges, especialment el de Nuria González, estan carregats de simbolismes: la transformació del seu vestuari, la inversió de rols en la seua llar, i la figura del marit, interpretat pel valencià Carles Sanjaime, qui desafia les convencions però assumix, a contracor, el canvi. Tots aporten a la reflexió sobre la lluita de la dona per trobar el seu lloc en una societat que històricament l'ha limitat.

‍

Cal apuntar que, potser per raons econòmiques, de temps de producció, o senzillament per la qualitat de la projecció en què gaudirem ‘Un bany propi’ a la inauguració de la Mostra de València 2024, la part tècnica de la pel·lícula no sempre acompanya l'ambició del projecte. Especialment en el so, on hi ha certs moments en què la qualitat es veu afectada, sobretot en la vocalització de certs diàlegs, la qual cosa trenca una mica la immersió i la fluïdesa d’esta gran experiència cinematogràfica.

‍

Casañ demostra valentia, perquè una òpera prima ha de fer-ho. Dins d’esta valentia, potser, trobem també irregularitat, tant de ritme, com d’emoció. Tot i això, en certa manera, estes discordances li atorguen una personalitat única. El més destacat d'Un bany propi és la seua capacitat per transmetre una reflexió profunda a través d'una història aparentment senzilla, però plena de capes. El to oníric, la barreja de gèneres i els girs inesperats aconsegueixen que la pel·lícula, tot i els seus alts i baixos, tinga una frescor i una energia digna d’admirar al cinema valencià actual.

‍