Què estem disposats a fer (o a deixar de fer) per canviar el món? Fins a on arriba la nostra responsabilitat individual davant d’un planeta que s’ofega? Ens hem de sentir culpables per no arribar a tot, frustrar-nos per no aconseguir allò que ens exigeix l’època caòtica que ens ha tocat viure? I, quan tot s’acabe, mirarem enrere amb la sensació d’haver construït alguna cosa valuosa o amb el pes d’allò que no vàrem fer? ‘Zona zero: autoretrat d’un maltractador d’oceans’ naix exactament d’eixes preguntes incòmodes, d’eixe nus a l’estómac que compartix tota una generació educada entre la consciència ecològica i la sensació permanent d’insuficiència.

‍

El curtmetratge documental de David Gaspar, candidat als Premis Goya 2026, utilitza la mar Mediterrània com a mirall i com a confessió. No només com a espai físic ferit per la contaminació i els microplàstics, sinó com a metàfora d’un estat emocional col·lectiu. “El mar, per a mi, és com un familiar que conec des de xicotet i que, a mesura que vaig creixent, el veig cada vegada més deteriorat, més fotut”, explica Gaspar. Criat pràcticament a la vora de la platja, a Canet d’En Berenguer,  surfista i videògraf submarí, la seua relació amb l’aigua és vital, íntima, quasi orgànica. “He estimat, he treballat i m’he construït a la platja. Tornar a València després de Madrid va ser una necessitat física i mental, necessitava eixa humitat, eixa proximitat al mar”.

‍

Però ‘Zona zero’ no és només un documental ambiental. És, sobretot, un exercici d’autoretrat emocional. Gaspar ho deixa clar quan explica que els plàstics eren només el detonant per parlar d’eixa ansietat generacional: “A mi el que realment m’interessava era parlar de la culpa. De la culpa que ens provoquen cada vegada més coses: la contaminació, els conflictes bèl·lics, l’auge de les ultradretes, les noves masculinitats. Vivim envoltats de problemes enormes i això genera una pressió brutal”. Una culpa que, si no es gestiona, paralitza. “Si no la digerim a mossets, ens deixa immòbils. I quan et quedes immòbil, apareixen els extrems, el negacionisme, el ‘com que no arribe a ser tot el bon ciutadà que m’exigixen, ni tan sols ho intente’”.

‍

‍

Davant d’eixa paràlisi, el curt proposa una altra actitud, molt més humana i menys punitiva. Gaspar ho resumeix així: “No es tracta d’assenyalar ni de jutjar ningú. Jo estava ahí fa deu anys, fa cinc. Sé perfectament com et sents. Per això crec que és important construir ponts, agafar de la mà i dir: anem a poc a poc, sense judicis, sense culpes excessives, però avançant”. D’ací ve el to de la pel·lícula, allunyada del catastrofisme habitual. “He vist molts documentals que m’han deixat fet pols. I la realitat és que la dosi d’esta informació que pot assumir una persona normal és molt xicoteta, perquè ja arrosseguem prou problemes del dia a dia. Si tot és massa dur, la gent directament no ho veu”.

‍

En l’àmbit estrictament visual, 'Zona zero' és també una peça estètica molt potent, amb una sèrie d’imatges subaquàtiques de bellesa inquietant, amb moviments a càmera lenta permanents que combinen a la perfecció gràcies a un muntatge molt pensat, transformant la mar en un espai oníric, a mig camí entre el refugi i l’amenaça. S’afegeix a este discurs estètic un autorelat infantil, d’un jove que recorre espais naturals, funcionant tota esta part com a record llunyà del mateix autor. Es nota clarament l’ofici de Gaspar en el món de la publicitat, amb eixa capacitat de construir imatges impactants i, com diu ell, “lubricades perquè qualsevol perfil, fins i tot el més escèptic amb este tipus de continguts, tinga totes les excuses possibles per a entrar dins del relat”.

‍

Un dels grans encerts del documental és l’ús de testimonis d’autoritat, professionals que donen suport a la tesi que Gaspar persegueix. Elles són Elsa Punset, filòsofa i escriptora, Irene Baños, autora del llibre ‘Ecoansias’, i Manu San Félix, biòleg marí, qui acompanyen el relat des de diferents punts de vista. “Jo tenia un poc de complex, pensava que tot açò podia semblar una ocurrència meua. Necessitava que algú aportara credibilitat, però sense perdre l’ànima del projecte”. I és que Gaspar, acostumat a situar-se davant de la càmera en altres projectes de ficció valencians que hem pogut gaudir en els últims mesos, va experimentar d’una manera molt més potent l’exposició al públic dins d’este relat: “És una història molt personal, que em remou en molts nivells. I en moltes mentories per a on ha passat el curt en el seu procés de desenvolupament, em qüestionava si quedava massa egocèntric parlar de mi. Però sempre em van animar a fer-ho des d’este punt de vista, i, tenint molt de sentit fer-ho així, a més, ho he disfrutat molt”.

‍

‍

Un dels moments més potents del curt és el relat d’un somni, una experiència límit que Gaspar descriu com “el més semblant a morir”. Un somni real que va marcar un abans i un després en la seua vida. “Quan tens una experiència així, encara que siga dormint, de sobte ho veus tot més clar. Em vaig preguntar què feia a Madrid, per què estava en un treball que no m’omplia, per què no m’atrevia a parar i tornar a ser fidel al que volia fer”. Obrir i tancar la pel·lícula amb eixe somni no és casual. “Em feia por que, si algun dia tot s’acabava, els meus últims pensaments estigueren plens de frustració, de culpa, de ‘per què no vaig fer això’”. Un pensament que, des del principi, ajuda l’espectador a connectar de manera molt intensa amb eixe personatge central que és l’autor.

‍

David Gaspar és el director i guionista del curt de ficció ‘Trece gatos’, que continua el seu camí de festivals, sumant moltes seleccions i premis al circuit estatal.

‍

Preguntant a David Gaspar pel seu futur, l’autor ens revela que entre els seus nous projectes es troba el desenvolupament d’una sèrie a partir del seu curt ‘Trece gatos’, una història que gira al voltant d’un personatge obsessionat amb acumular cites i que inicia un procés terapèutic per deixar de fer-ho. La sèrie aprofundirà en els traumes no resolts que s’amaguen darrere de cada cita, de cada gat, en un relat que combina drama i comèdia i que continuarà explorant, des d’un altre angle, les obsessions, la salut mental i la necessitat d’entendre’ns millor. El projecte, que vol estructurar cada capítol de la sèrie amb una d’estes cites frustrades de la protagonista, es troba actualment en desenvolupament.

‍

‍

Després de sis anys de gestació, de les sempre habituals dificultats de finançament i un llarg recorregut per festivals, ‘Zona zero: autoretrat d’un maltractador d’oceans’ arriba a la recta final amb una candidatura als Goya i una acollida que ha superat les expectatives de l’autor. Gaspar ho viu amb una barreja d’orgull i calma. “He fet la campanya que podia fer amb els recursos que tenia, he conegut molta gent pel camí i estic en pau. El que passe després ja no depén de mi”. Potser eixa és la idea central del curt: no salvar el món, no carregar amb totes les culpes, sinó fer el poc que està a les nostres mans i estar en pau amb nosaltres mateixos quan arribe el moment.

‍

‘Zona zero: autoretrat d’un maltractador d’oceans’ està produïda per Cla-Cla Films i David Gaspar, amb la participació de la Generalitat Valenciana, l’IVC i Las Naves. A la banda sonora, s’escolta el grup Marala amb la cançó Panaderina. El curtmetratge està disponible des d’este 19 de desembre a la plataforma Filmin.