S’estrenava mundialment a Donostia, i en secció oficial a concurs, una de les pel·lícules valencianes més esperades de 2026. ‘El mal padre’, de Roberto Bueso, i produïda pel castellonenc Fernando Bovaira, aterrava al festival basc amb una proposta dramàtica però plena d’humor que navega sobre conflictes familiars, ferides, absències i responsabilitats afectives. Un material que ha emprat el cinema en nombroses ocasions però que Bueso perfila de manera molt encertada gràcies a unes interpretacions estelars i un guió redó que fa que totes les peces narratives del trencaclosques encaixen a la perfecció.

‍

Santiago Balmes és un escriptor i professor universitari que, després d’anys allunyat dels seus tres fills, els reuneix a la casa familiar per anunciar-los una circumstància que pot fer-los canviar la seua relació. És aleshores quan naix la necessitat de plantejar-se què queda d’un pare quan els fills ja no el necessiten, quan les situacions passades guanyen a qualsevol intent de recuperar una relació trencada. Al voltant d’esta trobada, Roberto Bueso i Óscar Díaz construeixen un guió que sap dosificar els conflictes, els silencis, l’humor àcid i els moments de major càrrega emocional.

‍

Una de les principals virtuts de 'El mal padre' està sobre el paper. El guió planteja un viatge emocional format per uns personatges que senten de manera diferent un mateix conflicte, però que si sumem estes emocions totes apunten a un mateix objectiu: l’amor pels teus éssers estimats. Bueso demostra tindré una mirada especialment còmoda a l’hora de parlar de les relacions humanes i dels afectes que es queden a mig camí, i a més introduint molta comèdia negra que aconsegueix rebaixar les tensions entre personatges i públic. Foren molts els moments en què l’audiència va riure de manera continuada i estrident, tot i que les situacions plantejades al film foren amargues i incòmodes. 

‍

‍

'El mal padre' és una història molt ben construïda, però també cal dir que poc sorprenent. Algunes situacions, evolucions i descobriments es poden intuir amb suficient antelació, i la pel·lícula transita per un territori que el cinema estatal recent ha explorat amb molta freqüència: famílies trencades, pares emocionalment absents, fills que arrosseguen les conseqüències d’una educació sentimental deficient i la possibilitat d’una reconciliació quan ja sembla massa tard. A més, els personatges estan prou estereotipats, fent que hi funcione molt la comèdia però hi reste un poc de credibilitat.

En una secció oficial del Festival de Sant Sebastià, on l’exigència també està en trobar una mirada pròpia, Bueso parteix d’un material sòlid però no sempre aconsegueix portar-lo a un lloc inesperat. La història funciona, però moltes vegades sabem abans que els personatges cap a on es dirigeix.

‍

Si ‘El mal padre’ triomfa a les sales, que ho farà, serà sobretot per com la vendrem totes aquelles persones que ja l’hem vista al voltant del seu repartiment, amb especial atenció a un Eduard Fernández superlatiu. Era fàcil que el personatge de Santiago haguera caigut en la caricatura de l’intel·lectual egòlatra, però Fernández troba en els gestos, en la manera de parlar i sobretot en les contradiccions del personatge una humanitat que impedeix reduir-lo simplement a un mal pare. Connectem amb ell, el protegim i volem que tot es resolga, encara que siga difícil defensar un personatge amb eixe currículum sentimental tan buit. 

‍

‍

Cal dir que Eduard Fernández no està sol en esta admiració interpretativa. Adam Jezierski, Francesco Carril i Meritxell Calvo sostenen amb solvència eixes tres potes agermanades d’una família eclèctica que, tot i un poc estereotipada, evoluciona a través de les decisions que elles mateixes prenen. Especialment interessant la posició del fill menor, a punt de convertir-se en pare i obligat a preguntar-se fins a quin punt és possible escapar dels patrons que un ha heretat (amb eixe final tan impactant que agraixes com a espectador i et fa eixir de la sala amb un bon sabor de boca).

‍

Cinema valencià perquè el dirigix i el produix gent d’ací. I rodada també al País Valencià. Però que l’única menció a un territori de l’estat siga Madrid…

‍

Bueso roda molt bé. És una realitat constatable. I sense necessitat de grans artificis. La posada en escena és sòbria i està al servei dels personatges, amb la càmera completant moltes vegades els silencis que fan respirar els pensaments conflictius d’una família trencada. I si el cineasta decidix que, per contrast a tot açò, una de les escenes més importants en l’arc evolutiu dels protagonistes, s’ha de filmar en pla seqüència, sense talls, s’aplaudix. Perquè hi funciona, i molt bé. 

‍

‍

Totes i tots coneixem històries cinematogràfiques paregudes a 'El mal padre'. I personalment exigim a Donostia que ens propose mirades més trencadores com a selecció de la seua categoria principal com és la Secció Oficial. Però vist el nivell d’enguany, prou menys arriscat que edicions anteriors, Roberto Bueso s’ha guanyat que considerem el seu nom com el d’un gran director i guionista. Amb una combinació perfecta de drama i comèdia, la pel·lícula sap compensar en tot moment la tensió quan esta s’inclina massa cap a un dels dos registres. Una tercera obra notable que denota una capacitat cada vegada més afinada per a parlar d’emocions sense perdre el sentit de l’espectacle. I per a este tipus de cinema Bovaira té molt bon ull i sap recompensar-ho.

‍