Les malalties mentals afecten qui les pateix, però també qui l’envolten. S’instal·len en una família, alteren les rutines, condicionen les decisions que es prenen baix eixe sostre i, de vegades, no deixen espai per a res més. ‘Els dies clars’ aborda la salut mental des d’ambdues perspectives, la pròpia, la de Vicent, i l’aliena, aquella que afecta una mare, un pare i una germana bolcades al màxim amb el seu familiar. L’actriu i ara també cineasta Sandra Ferrús s'endinsa en eixa dura realitat des d'una mirada especialment tendra, honesta i molt necessària. Una pel·lícula que parla d’esquizofrènia des de dins i des de fora: de qui conviu amb una malaltia i de qui intenta ajudar-lo.

‍

Vicent, amb un espectacular Sergi Torrecilla, té ànima de rocker i un somni: participar en un concurs de televisió per a cantar temes del seu grup preferit, els valencians de Las Víctimas Civiles. Però, conscient de la seua malaltia, el seu caràcter peculiar condiciona la seua manera de relacionar-se amb el seu entorn, vore i escoltar coses que només ell sent i tindre comportaments que poden resultar incòmodes i agressius per a qui l'envolta. Al seu voltant, una família que intenta mantindre l'equilibri com pot: uns pares que estimen el seu fill i que, malgrat la tendresa amb què el tracten, no sempre saben com ajudar-lo; i una germana, Sofía (la mateixa Sandra Ferrús), que carrega amb una responsabilitat enorme: estar al seu costat, protegir-lo i procurar que estiga bé, sense renunciar a la possibilitat de tindre una vida pròpia. En este triangle sentimental recau la força emocional del film, però Ferrús també amplia la mirada més enllà de les parets de la casa i incorpora una crítica contundent a la falta de recursos i de respostes institucionals davant la salut mental.

‍

‍

Què passa quan una família no pot més? Qui s'ocupa d'estes persones quan els seus familiars no saben com actuar o senzillament no poden continuar assumint tota la responsabilitat? La pel·lícula posa damunt la taula una realitat incòmoda: massa sovint, les persones amb malalties mentals i els seus entorns queden desemparats davant un sistema que no sap, no pot o no vol oferir-los l'atenció que necessiten. I ho fa sense convertir la història en un discurs alliçonador, sinó deixant que les situacions i els personatges parlen per si mateixos.

‍

I, sobretot, a ‘Els dies clars’ es respira cinema. No només partix d’un bon guió, basat en una obra de teatre de la mateixa directora, sinó que compta amb elements visuals i sonors que construeixen d’una manera emocional, però també intel·lectual els discursos més arriscats i trencadors de la pel·lícula. La càmera sap moure’s, els personatges saben callar, el temps sap fer el·lipsi i bots quan sobra la continuïtat, la llum, el muntatge (a càrrec d'un dels productors, Pepe Andreu) i una direcció d’actrius espectacular, confeccionen una òpera prima excel·lent. Suica Films torna a demostrar el seu talent per saber tractar temes tan rellevants en mans de grans artistes audiovisuals.

‍

‍

Possiblement, esta màgia es recull tota ella en una de les seqüències més interessants i emocionants: les trobades terapèutiques de la mare i la germana amb altres dones que viuen situacions semblants. Un espai compartit on les experiències, les preocupacions i el cansament es posen en comú, i que permet descobrir una altra dimensió de la història: la de les dones cuidadores. Eixes mares i germanes que, sense saber com, sostenen, acompanyen i procuren que tot continue funcionant, sovint sense que ningú es pregunte qui les sosté a elles.

‍

Bravo per Sergi Torrecilla, qui compon un Vicent molt particular, amb una energia contagiosa i una vulnerabilitat que conviuen constantment. Sandra Ferrús està magnífica com a Sofía, transmetent eixa barreja d'amor, esgotament, frustració i necessitat de llibertat que travessa el personatge (amb una seqüència mirant a càmera espectacular). I Pilar Martínez i Toni Misó, apoteòsics, aporten una tendresa enorme com a pares, amb interpretacions que ajuden a entendre el desconcert i la impotència de qui voldria tindre totes les respostes, però no les troba. Però que a més revelen que, a més de ser pares, són parella, i necessiten no oblidar-se dels seus rols més enllà del de cuidadors.

‍

Rodada íntegrament en valencià, amb localitzacions a València i la Ribera Alta, ‘Els dies clars’ és la primera incursió cinematogràfica de Sandra Ferrús.

‍

‍

Una comèdia dramàtica que troba en la tendresa la seua millor ferramenta, que no té por d'acostar-se a les contradiccions dels seus personatges i que ens obliga a mirar de cara una realitat que massa vegades preferim mantindre en silenci. Potser les visions de Vicent siguen les que més criden l'atenció, però el que realment queda és el retrat d'una família que s'estima, que pateix i que necessita ajuda. Una pel·lícula emocionant, necessària i d'aquelles que recorden que, per a cuidar els altres, també cal aprendre a cuidar-se a un mateix. Aprofitem els dies clars, que no sabem la sort que en tenim de poder gaudir-los.

‍