Ve de guanyar el Premi Fragments a l'última edició de DocsValència; el seu primer curt, ‘Heridas contra el olvido’, va guanyar a Múrcia, Vitòria o al mateix Cinemajove; i, a més, ho fa tot ella, des de la idea, la gravació, el rodatge fins al muntatge i distribució, sense cap productora al darrere. Parlem amb Raquel Agea Ramos, natural de Benidorm, qui gràcies a empapar-se des de ben jove de grans referents del món documental, posseeix una idea peculiar i diferent de com entendre este art (i esta indústria).

‍

“Em va marcar molt la filmografia d’Agnès Varda i de Chantal Akerman. Més endavant, vaig descobrir la figura d’Anne Charlotte Robertson, amb una filmografia interessantíssima, basada en diaris íntims rodats amb analògic, de manera improvisada i amb la seua veu en off. Quan arriba el moment de fer el meu curt ‘Este es el diario no tan secreto de Raquel’, tot eixe llenguatge en primera persona ix, eixes referències i eixes influències es queden marcades”.

‍

“Mon pare va inculcar-me l'amor pel cinema vegent les pel·lícules de La 2. Després me va regalar: primer una Pentax, i més tard una handycam sony, que encara utilitze”.

‍

Perquè el projecte documental amb què Agea es nua davant de l'audiència naix “de manera fortuïta i improvisada”, entretenint-se per enèsima vegada llegint els seus diaris d'adolescent i per culpa d'eixa “obsessió constant de transformar qualsevol idea que em rodeja en image audiovisual”. És en una d'eixes visites a la seua Marina Baixa natal quan decideix traslladar (i exposar-se) en format curtmetratge aquella Raquel que, com a moltes preadolescents, té una concepció incorrecta de com entendre els xics, les relacions personals i l'amor.

‍

‍

“El problema sorgix quan arriba l'adolescència i prenem com a normal certes actituds que vegem a la televisió i als mitjans en general. Però no només ací, també al nostre entorn: ma mare es casa amb el primer home que coneix, la incomunicació entre els dos és total, comencen les infidelitats… el no ser capaços de reflexionar, tindre un criteri propi i continuar amb la teua vida”. Segons Raquel Agea “cal revisitar també estos espais del nostre passat, mirar-los de manera crítica i aprendre d'ells”.

‍

Perquè no, les referents que teníem els i les joves a inicis de segle no ajudaven que les pàgines dels nostres diaris contingueren pensaments que no foren perillosos i tòxics. “Recorde personatges de ficció com Lizzie McGuire o la sèrie ‘Marmalade boy (La familia crece)’, esta última un anime horrible, molt térbol, ple de masclisme… tot açò m'ho empapava i eren les meues referències d'aquells temps”. La cineasta reconeix així els camins que de manera incorrecta va transitar durant la seua joventut per trobar l'amor vertader, exposant la seua adolescència però també aquelles persones que la rodegen.

‍

“Parlar d'una mateixa… no hi ha problema, jo mateixa em done el permís. Però clar, ficar a terceres persones, ja és més delicat. Vaig pensar-ho i repensar-ho prou de temps, i vore també com fer-ho. I encara que el tema de les malalties mentals cal retratar-les i visibilitzar-les, va ser complex com exposar açò al curt. El meu germà i ma mare havien d'estar, d'alguna o altra forma, son part d'esta història i dels meus diaris”.

‍

“Ni el meu germà ni ma mare han vist la pel·lícula. No vull provocar-los cap tipus d'inestabilitat, parle de coses seues personals i preferisc que no les vegen. Només els ensenyaria el curt si m'ho demanaren”.

‍

‘Este es el diario no tan secreto de Raquel' funciona per moltes coses. Una d'elles és pel seu caràcter, que mantenint en tot moment el respecte cap al tema exposat, juga amb ironies, humor i certa lleugeresa agradable que connecta i entretén. Una altra raó és per la seua tècnica, combinant la imatge real amb l'animació, atorgant-li un to proper i dinàmic, però també crític amb certes persones del seu passat. “Volia que eixos homes que apareixen als meus diaris estigueren al curt, els meus ex havien d'estar. Però evidentment, d'una manera diferent, perquè tampoc pensava tornar a ells i demanar-los permís. Decidisc doncs convertir-los en figures anònimes, en ombres, mutilades i retallades”. I funciona de meravella.

‍

‍

“M'avorrix el procés de guió, m'agrada molt més gravar, improvisar, anar provant. I d'eixa necessitat creativa (i econòmica) sorgix utilitzar l’animació, i així completar amb dibuixos tot allò que diu el diari i que no podia mostrar”.

‍

L'acollida del curt ha sigut molt positiva, tant crítica com públic connecten i avalen este grandíssim treball autobiogràfic. “Compartim la nostàlgia, els records, i açò és clau per a enganxar l'audiència. Romantitzem el passat, però els diaris ens recorden que no, que allò no era tan bonic com pensàvem”. Agea destaca un comentari que molts espectadors li fan després de vore el curt: “Qué valenta eres! I jo agraïsc les paraules, perquè es diuen de manera positiva i bonica. Però arriba un moment quan es repetix tant que et fa reflexionar. No crec que siga valenta allò que em definix per haver parlat d'açò i d'esta manera”.

‍

Nosaltres contradiem esta reflexió. Perquè si creguem que Raquel Agea demostra valentia, no pel contingut del seu curt, sinó per decidir enfrontar-te a un projecte com este tota sola, autofinançat, sense cap productora al darrere i fent-ho tu tot. “Treballar amb una productora és fangós, hostil i molt complicat. Perds el control creatiu, t'exigeix molt de temps que jo no tinc. Jo treballe a una tenda, tinc una nòmina normal per a poder sobreviure. I el meu temps lliure el dedique a l'audiovisual. No estic romantitzant açò ni molt menys, tant de bó poder viure de fer documentals. Però ara mateix em funciona treballar així, s'acobla al meu estil de vida i soc feliç”.

‍

Així és com Raquel Agea entén el seu cinema. I així serà el seu pròxim projecte: lliure, personal i crític. I, evidentment, documental: “La meua ment no para, i estic tota l'estona creant i pensant. Però hi ha un projecte que va per davant de la resta. Benidorm tornarà a ser protagonista, i concretament ho seran les treballadores de l'hostaleria. Quan vaig treballar a este sector, igual que també ho feren els meus pares, vaig adonar-me del masclisme i el dolor que desprén este món. Necessite contar açò, fa molts anys que pense esta idea”. I nosaltres des d'este moment amb moltes ganes de vore-la.

‍