Una interpretació magistral de Gila li va valdre una nominació als Goya. És possiblement el millor de la pel·lícula, dit per nosaltres i també per l’Acadèmia, perquè la pel·lícula ‘¿Es el enemigo? La película de Gila’ ha aconseguit només una nominació, aquella de Millor Actor Revelació. I el culpable: el denier Óscar Lasarte. Conversem amb ell pocs dies abans de la celebració a Granada de la 39a edició d'estos emblemàtics premis al cinema espanyol.

‍

Cinestèsia: Com va ser el teu primer contacte amb Gila? Sabies qui era abans de llegir el guió? Et va acompanyar el personatge inclús fora del set?

‍

Óscar Lasarte: Jo tinc la curiosa història que imitava a Gila de menudet. El vaig vore per televisió a un recopilatori de Cap d'Any i em vaig quedar impregnat d’este senyor vestit de soldat i amb un telèfon. Ja més major, amb 14 anys, vaig redescobrir-ho, ja entenent els acudits. I després, al meu show de màgia, clavava el seu monòleg. A la segona vegada que el vaig fer, la meua abuela i ma mare em digueren que el llevara, que no m'eixia molt bé. Arriba un dia que m’arriba el càsting, a més m’havia de preparar el monòleg de “Es el enemigo” i la meua representant em va dir: “que ràpid te l’has aprés, no?”... I després, clar que m’ha acompanyat durant el rodatge, entre preses, fora del set, a casa… i la meua núvia ja em deia que parara de parlar com a Gila, que estava un poc fins al nas de mi.

‍

C.: En un personatge com este, el més fàcil suposem que és eixe monòleg, eixa imitació del comediant. Però després has d’interpretar a una persona plena de matisos, no només damunt de l’escenari… Com treballares eixa part més personal de Gila?

‍

Ó. L.: El més complicat va ser entendre com era ell en la vida quotidiana, i no tant al damunt de l’escenari, que d’això hi ha molt de material. Vàrem fer ús d’entrevistes per a preparar la veu i la seua manera de pensar, evidentment també llegint-me “El libro rojo de Gila”, que me’l vaig “empapar”. Però, a més, comptarem amb un avantatge com era l’assessorament de la seua filla, Malena Gila. Ha sigut fantàstica, ens ha resolt tots els dubtes que hem tingut, ha sigut meravellosa. Vaig descobrir que Gila, en la seua vida personal, era una persona que utilitzava molt l’humor per a relacionar-se, per a comunicar coses, però que era algú molt introvertit, una persona molt reflexiva, que veu el món d’una altra manera, creant un univers propi, amb molta imaginació. Ell ha viscut coses tan surrealistes com que l'afusellen i l'afusellen mal, o fer gires mundials amb el seu monòleg… Tenia una visió única del món.

‍

‍

C.: Ens feia un poc de por, abans de vore la pel·lícula, el to que anava a tindre la pel·lícula, si ens anava a condicionar com enfocar un biopic així d’un humorista. Perquè la línia entre la imitació de caricatura i la interpretació d’un personatge… Però ens va meravellar com aconseguiu Alexis Morante i tu transcendir i donar-li un altre punt de vista al Gila que ja totes i tots coneixíem.

‍

Ó. L.: Ho teníem molt present, evitar en tot moment caure en la caricatura, en fer del personatge un guinyol de Gila com si es tractara d'un programa d'humor o d'imitacions. I Alexis Morante ho tenia molt present, perquè jo vinc del teatre, del clown i de la màgia, tot molt exagerat. I venia viciat de les meues imitacions de quan era jove. Volíem que fora una interpretació natural, i això va ser de les coses que més em va costar. Vaig haver de desaprendre els monòlegs i tornar a assimilar-los. I després, Alexis va estar tota l’estona abaixant-me el to. De fet, vàrem inventar “El gilómetro”: el Gila més exagerat, el de les actuacions; el Gila més calmat, el que vegem durant la pel·li fora dels escenaris; i la veu en off, el més major, el que relatava allò que havia passat. I el director m’anava dient: “más Gila, menos Gila…”.

‍

C.: Has pogut vore els treballs dels teus companys nominats a interpretació revelació masculina? Com et veus abans d’eixa gala dels Goya? Perquè guanyes o no, esta nominació serà tot un impuls a la teua carrera…

‍

Ó. L.: I tant que serà un impuls, ja està sent-ho. Estic superagraït per poder estar ahí. I respecte a la categoria? Doncs està molt complicat, és un any molt potent en qüestió interpretativa. El treball que han fet en ‘La estrella azul’ i ‘Segundo premio’ és fantàstic. Pepe va aprendre a tocar la guitarra, a posar l’accent, per a la seua pel·lícula. Cristalino no havia fet cinema i s’ha llançat a un personatge supercomplex… Carvajal fa del seu germà i és increïble… Tots els personatges que hem interpretat tenen una profunditat i una complexitat i a qualsevol que ens reconeguen amb el Goya serà just. Són gent fantàstica i superbones persones, i ens ho mereixem tots, els acadèmics ho tenen molt difícil. 

‍

Entrevista enregistrada als estudis de Ràdio Godella, a l'episodi 12x03 del podcast Cinestèsia. Pots escoltar-lo ací.

‍

‍