Gent que aposte pel nou talent. Això és el que necessita la indústria cinematogràfica valenciana per poder créixer, per generar una estructura sòlida i convertir-se en un referent creatiu, productiu i empresarial. I en eixe camí trobem Umbracle Cine, entitat fílmica encapçalada per tres professionals del sector amb molta experiència acumulada: Marina Perales, Xavier Rocher i Fran Ruvira. Parlem amb Fran, qui ens posa al dia dels últims treballs de la productora, amb especial atenció al curtmetratge d’Alba Just ‘Lleó’, que s’estrenarà a Cinema Jove d'ací a uns dies.

‍

“No em considere productor, continue sent cineasta”, ens remarca, en primer lloc, Ruvira, qui acumula diferents projectes audiovisuals a l'esquena, tant des de l’àrea de guió com de la direcció cinematogràfica, amb títols com el llargmetratge ‘Orson West’, el migmetratge ‘Max Aub Mapa’ o el curt ‘Comala Comala’. Gràcies a eixa experiència com a realitzador, Ruvira té un ull especial a l’hora d’elegir projectes: “Busquem allò que ens interessa com a espectadors, allò que ens agrada vore”. Això sí, destaca del seu concepte de producció que, més enllà del vessant econòmic, “la part humana és imprescindible per a valorar positivament un projecte. Pots equivocar-te, hi haurà moments de tensió, però si la part humana no l’oblidem, sempre trobarem la bona solució a tot”.

‍

Umbracle Cine naix de la col·laboració entre tres professionals que ja es coneixen d’altres àmbits i moments, coincidint en diferents espais internacionals vinculats al seté art, i amb una idea en comú que vincula el cinema i la nostra terra: “Volem donar suport a autors i autores de les nostres comarques, d’Alacant. Gent que no ha tingut l’oportunitat de fer coses en casa. Aleshores naix esta proposta, amb la qual volem monitorar i acompanyar a cineastes del nostre territori que tinguen eixa vocació autoral, i també internacional, per a contar des d’ací, des del local, històries universals”. Este és el model que defén Umbracle Cine i que està portant-los a participar en projectes molt prometedors.

‍

‍

És el cas de ‘Lleó’, el segon curtmetratge d’Alba Just, qui ja ens va deixar impressionats amb ‘Antònia’, i que ara torna a rodar en 16 mm per a contar-nos la història de Lleó, un jove que torna a sa casa després d’un temps i aprofitarà la seua estança per a retrobar-se amb les seues amistats, la seua família i, sobretot, amb ell mateix. “Alba té les idees molt clares, i sempre coherent amb el seu estil. Rodar en 16 mm era una aposta molt forta, però ho va defensar de manera tan ferma que, tot i els reptes que açò suposa, els abraçàrem”. Un dels pilars fonamentals d’Umbracle Cine és la relació entre el marc de producció i l’experimentació: un diàleg, una balança que ha d’equilibrar-se per aprofitar al màxim el talent de l’artista: “La mirada del productor sobre l’autor no és tan rellevant. La funció d’una productora ha de ser d’acompanyar, amb cert criteri, però sense oblidar-nos que, sobretot als curts, ha d’haver un treball d’experimentació i d’equivocar-se. Abraçar la incertesa i l’equívoc quan ens estem formant com a cineastes. Ha d’haver-hi un espai per a l’assaig, per a trobar coses pròpies, per a aprendre”.

‍

La fotografia de 'Lleó' està a càrrec de Borja Llorens, la composició de la banda sonora realitzada per Isabel Latorre i el muntatge per Pepa Roig.

‍

‘Lleó’ parla de relacions familiars, de descobriment i autoaprenentatge personal, de sentiment de pertinença. I tot i que el tema d’identitat sexual podria ser el motor central en qualsevol altre curt, Alba Just no el tracta com a impulsor narratiu principal: “Una de les coses que més m’interessa com a productor és quan la temàtica d’una història es treballa de manera horitzontal, sense centralitzar un tema principal”. Esta manera de treballar d’Umbracle Cine es veu reflectida també en el seu pròxim projecte de curtmetratge, ara en fase de preproducció. “‘La luminosa’ és un projecte de Manu Omonte que tracta el tema de la ludopatia, però des d’un vessant molt original, donant-li vida a la mateixa màquina escurabutxaques. El curt es conta des del punt de vista de l’aparell, i tot i parlar d’addicció, ho fa també des de l’horitzontalitat, abordant molts altres temes al mateix nivell”. Un curt molt original, premiat a Curt Creixent, participant a Cine Emergente de Madrid i guanyador a Quartmetratges: “Formalment, et preguntes: com pot aguantar un curt així, contat des del punt de vista d’una màquina? Doncs sí, hi ha un gran treball darrere molt interessant”. El projecte es troba en procés de recerca de finançament i Ruvira ens avança, “si no canvia molt la cosa”, que es rodarà a Vila-real.

‍

“Des de la productora hem parlat amb Alba el màxim possible. I, sobretot, l’hem llançat moltes preguntes. Després la realitzadora les agafa o no. Però cal que este diàleg siga constant”. - Fran Ruvira

‍

El cineasta gallec de moda Oliver Laxe, qui estrena pròximament l’èxit de Cannes ‘Sirat’, té molt a vore amb què Umbracle Cine estiga produint ‘Lleó’: “No coneixíem a Alba Just, però sí que som amics d’Oliver Laxe. La directora va fer la residència ‘Proxectos creativos esenciais’, a Casa Quindós, projecte del cineasta gallec, i de fet va ser el mateix Laxe qui ens va presentar, i qui va motivar-nos a ajudar-la i acompanyar-la. Ens va picar molt la curiositat del projecte, venint d’una residència com esta”.

‍

‍

Per a Fran Ruvira, una pel·lícula no comença amb el rodatge. Tampoc des de la preproducció. Un curtmetratge comença des del dossier: “Treballem molt els dossiers, el concepte del projecte, li donem moltes voltes molts mesos abans de les convocatòries, i sempre de la mà del director o directora. Que l’essència d’eixe projecte ja estiga en el dossier, açò és fonamental”. Gràcies a este ardu treball del projecte, els problemes que hi apareguen durant el camí, seran molt més fàcils d’esquivar, incorporant aquells canvis que sumen i rebutjant d’altres que no encaixen: “Quan t’enfrontes a una pel·lícula has de tindre clar que vas a trobar-te coses noves, coses que alteraran la teua idea inicial, que no has escrit prèviament. Però això no significa que no has treballat el guió, tot el contrari: quan has treballat tant un guió, passen coses diferents davant de tu que reconeixes i, amb seguretat, pots dir, açò funciona i açò no. L’equilibri entre l’atzar i la preparació em resulta molt interessant”.

‍

Umbracle Cine treballa cada projecte de manera molt diferent, perquè depén del concepte creatiu que s’afronte, el camí de finançament és un o és un altre. La productora és l’encarregada d’acompanyar també l’últim treball de Ramón Balcells ‘A.’, un projecte enfocat des d’un punt de vista molt més creatiu perquè “així ho requeria el curt i l’autor”. I altra obra que cal mencionar que estarà al catàleg d’Umbracle Cine en els pròxims mesos és l’últim treball d’Ion de Sosa ‘Balearic’, amb guió de l’il·licità Chema Garcia Ibarra i coproducció amb Jaibo Films, La Fabrica Nocturna Cinema (productora de Marina Perales i Xavier Rocher) i Apellaniz y de Sosa. Un conte màgic, ple de misteri i humor, amb un grup de joves retinguts a un xalet per tres gossos, i un grup de veïns que pateixen l’embruixament de sentir el dolor dels joves si entren a la seua piscina. “Els processos i l’energia de fer un llarg són els mateixos que els de fer un curt. La principal diferència… la quantitat de pressupost que es maneja”.

‍

‍

“El cinema expandit ens ha paregut sempre molt interessant, una forma narrativa d’explorar que ens ha cridat sempre l’atenció”. - Fran Ruvira

‍

Les comarques del sud i els seus creadors i creadores viuen un moment molt dolç, sobretot respecte a cinema experimental i independent: “Les perifèries, les fronteres, sempre m’han atret molt. Últimament, Alacant ha portat molts artistes que estan en eixe ecosistema alternatiu: Chema Garcia Ibarra, Elena López Riera, Dani Tornero… Per a mi, traslladar la nostra identitat a través del cinema és essencial”. Este augment de l’interés pel nostre cinema, per les nostres històries, per internacionalitzar les nostres creacions, segons Ruvira, també té a vore amb què “en els últims anys, productors valencians han començat a eixir fora, a vore què es cou… gent com Suica Films marquen esta diferència. Quan productores mirem cap a fora, ens  adonem que som una estructura molt més forta del que creguem”.

‍

Respecte a la necessitat d’una estructura cinematogràfica valenciana fèrria i robusta, Ruvira no creu que siga “incompatible apostar pel cinema independent i, al mateix temps, voler una estabilitat a l’indústria. S’ha de generar treball, s’han de formar els futurs tècnics i artistes. Les noves generacions han de tindre eixa xarxa de seguretat, eixos referents, que els diguen que també es pot treballar des d’ací”. I sobre la nostra idiosincràsia: “La identitat valenciana és tan complicada per si mateixa que unificar-la dins de la indústria cinematogràfica em pareix molt complicat. Tenim eixe caràcter faller de “la cremà”. Treballem a tope, preparem un projecte al màxim i un any després, vinga, per un altre, i tornem a començar. Això és molt faller, i es trasllada d’alguna manera al cinema i a la nostra forma de treballar”. 

‍

Foto de portada: Daniel García-Sala (cinemajove)

‍