Paco Sanz, un dels noms més comuns de la nostra geografia, però, contràriament en el cas que ens ocupa, un dels personatges més particulars i extraordinaris, al mateix temps que inexplorats, que ha conegut la cultura i l’espectacle valencià. Francisco Sanz, natural d’Anna, va ser un dels primers ventrílocs espanyols, a més d’un gran comediant i orador. També guitarrista i cantant de sarsuela, va decidir dedicar-se a la ventrilòquia de manera professional, desenvolupant tècniques innovadores que milloraren la mobilitat dels ninots de l’època. Va ser tal l’èxit de Sanz que va realitzar els seus espectacles tant per Europa com pel continent americà. “El millor ventríloc del món” afirma el títol de l'assaig d'Ignacio Ramos Altamira, autor que explora el treball de l'artista durant els primers anys de segle¹.

Però allò que ens ocupa en este moment és com la seua fama va ser traslladada a un document cinematogràfic únic. ‘Sanz y el secreto de su arte’ és un film dirigit per un altre valencià, en este cas d’adopció, com va ser Maximiliano Thous, gravat a 1918 a Barcelona. Els estudis Hispano Films acollien el rodatge d’esta innovadora pel·lícula, protagonitzada pel mateix artista i les seues cèlebres marionetes. Una peça única de la història de la cinematografia muda espanyola que és, hui en dia, un testimoni fascinant de la tècnica i creativitat de Francisco Sanz.

En ella, el ventríloc mostra el mecanisme intern dels seus ninots i com aconsegueix donar-los vida mitjançant un domini absolut d’este art de modificar la veu. A diferència d’altres espectacles de l’època, el seu show no es limitava a simples diàlegs entre ninot i ventríloc, sinó que incorporava gestos, expressions i moviments que atorgaven els seus “autòmats” (així els denominava ell) una sorprenent naturalitat. Un dels aspectes més innovadors de ‘Sanz y el secreto de su arte’ és que permet observar la meticulositat amb què Sanz dissenyava i movia les seues marionetes, a més de poder gaudir d’un espectacle sencer de Sanz amb el seu personatge més cèlebre, Don Liborio.

Tot i que la pel·lícula va estar enllestida l’any 1918, Sanz i Thous no pogueren estrenar-la fins a 1922, a València. El film, segons informacions de l’època, va estar exhibint-se durant tota eixa dècada, projectant-se també a espectacles del mateix artista, fins i tot arribant a programar-se a Nord-amèrica i al centre d’Europa.

El film original va perdre’s. I no va ser fins a 1995 quan, familiars de Francisco Sanz, donaren a la Filmoteca de València dues còpies incompletes de la pel·lícula, fragments solts d’altres sis còpies i una gran quantitat de retalls descartats. Un treball minuciós per part de l’àrea de restauració va aconseguir la còpia que conservem hui dia: un film de 60 minuts que podeu vore ací:

La Guerra Civil Espanyola va detindre la carrera de Francisco Sanz. L’any 1936, el ventríloc va exiliar-se a França, encara que va tornar a València l’any 1939, on va morir pocs mesos després. La seua pel·lícula continua sent un document únic en la història del cinema espanyol i hui en dia ‘Sanz i el secret del seu art’ és l’obra valenciana de referència per a historiadors del cinema i aficionats a la ventrilòquia. Francisco Sanz no sols va ser un mestre d’este art escènic, sinó també un visionari, que va entendre el cinema com un mitjà per a immortalitzar el seu art i fer-lo arribar a les generacions futures.