La cineasta alacantina Irene Iborra estrena a les sales de cinema la seua òpera prima ‘Olívia i el terratrémol invisible’, un llargmetratge d’animació en stop-motion que ha necessitat set anys de producció i que s’ha convertit en una singularitat dins del cinema estatal. L’obra animada, que combina drama social, fantasia, humor i emoció, relata el viatge emocional d’una xiqueta, Olívia, qui viu de primera mà el desnonament de la seua família. Haurà d’afrontar la seua nova realitat junt amb el seu germà, amb qui imagina una “vida cinematogràfica” per intentar amagar la por i la tristesa d’esta situació. ‘Olívia i el terratrémol invisible’ és la primera pel·lícula d’stop-motion produïda a l’estat espanyol que està dirigida per una dona.

‍

La connexió amb la novel·la original de Maite Carranza, ‘La pel·lícula de la vida’, va ser immediata. Iborra recorda que la primera lectura la va colpir per tota la sensibilitat que contenia: “Maite va ser professora meua de guió i sempre he sigut molt fan d'allò que escriu. Quan vaig llegir el llibre, vaig sentir que parlava de coses molt profundes amb una elegància i una lluminositat extraordinàries.” Aquella descoberta coincidia amb un moment vital personal: “Com a mare, em va ressonar molt. Era una història preciosa per explicar-li a la meua filla com funciona el món, i per entendre també moltes emocions que els adults sovint no sabem gestionar.”

‍

“El llibre de Maite Carranza explica molt bé als i les més joves un tema delicat com és la precarietat i els desnonaments. Vaig pensar que seria un bon altaveu convertir esta història en pel·lícula”.

‍

Però l’adaptació exigia transformar el text en imatges que feren visible l’invisible. El guió, coescrit per Carranza, Júlia Prats i la mateixa Iborra, va incorporar elements nous que no existien a la novel·la: “La balena no estava en la novel·la, els terratrémols tampoc. Necessitàvem metàfores que expressaren allò que Olívia sentia, però no deia.” Tot el dispositiu metaficcional també va créixer en el procés: “La idea que ella mateixa faça una pel·lícula dins de la pel·lícula era una manera de mostrar com es protegeix, al seu germà però també a ella mateixa. La ficció li serveix d’escut”.

‍

‍

La imatge del terratrémol emocional va nàixer d’un detall aparentment menor: una frase de la contraportada del llibre. Per a Iborra, allò va ser una clau narrativa: “Hi ha terratrémols interiors que no es veuen o no es volen veure. Si no els expliquem, els altres no poden ajudar-nos, per molt que ens estimen.” Esta reflexió travessa tota la pel·lícula i la fa especialment significativa per a adults que carreguen silencis de la infantesa: “Volia que els adults també es trobaren, que reconegueren eixes pors que tenim amagades i que a voltes no hem sabut posar en paraules.”

‍

L’univers visual de la pel·lícula és completament artesanal. Els decorats es van construir a València i els van transportar després a Barcelona, on un equip de huit animadors i animadores treballava a un ritme de quatre segons d’animació al dia. La pel·lícula incorpora, a més, animació en arena real del premi Goya César Díaz, un procés espectacula que requereix d’una precisió extrema. Iborra explica la tria estètica: “Volia que l’espectador percebera la matèria. L'stop-motion té una textura emocional. Notes que és real, notes que algú ha posat les mans ahí. Eixa imperfecció viva té una veritat que el digital no pot replicar.” Fins i tot escenes aparentment senzilles amaguen una gran complexitat: “La balena va ser una bogeria. Era un personatge gegant i calia jugar amb la seua escala i el tamany d'Olivia. L’únic treball digital que hi ha és de neteja. Tota l’animació és artesanal.”

‍

‍

Produir un llarg d’estes dimensions suposa una autèntica marató. Cinc països implicats, tres-cents professionals, un pressupost ajustadíssim per a un projecte d’esta escala i una logística que, segons la directora, “a voltes semblava impossible”. Iborra admet que el cansament ha sigut immens: “He patit molts terratrémols interns en estos anys. Quan acabe la promo necessite vacances i replantejar què faig després.”

‍

“A Espanya és molt difícil fer stop-motion, i si esta pel·lícula ajuda joves animadores a llançar-se a dirigir llargmetratges, jo encantada que servisca de llavor perquè vinguen altres treballs darrere.”

‍

Admiradora confessa de l'stop-motion d’Europa de l’Est, Iborra cita autors com Jan Švankmajer o Irmina Tírlová, però també pel·lícules contemporànies com ‘La vida de Calabacín’, principal referent per a esta pel·lícula, la qual li va fer creure que un llargmetratge europeu d’animació era viable. També reconeix l’ombra lluminosa de Hayao Miyazaki: “Sempre dic que Olívia podria ser cosina llunyana de Chihiro. No tant pel món fantàstic, com sí per esta manera de transitar la por.”

‍

‍

A més de dirigir, Iborra també ha animat en nombrosos projectes, i coneix bé la diferència entre ambdós oficis. “Animar és actuar. T’has de posar en la pell del personatge, sentir el seu pes, el seu ritme. Dirigir és altra cosa: és gestionar persones, emocions, dubtes, inseguretats. He fet un màster en psicologia, literalment.” No amaga que el lideratge en un equip tan ampli és un repte constant: “Has de mantenir viva la mateixa visió durant anys. I has de cuidar la gent perquè una pel·lícula és fragilíssima.”

‍

_{Fotografia de capçalera: Goyo Conde}

‍