Vos imagineu un món en què les persones utilitzen el sexe com a ferramenta habitual per a comunicar-se i la conversa, la paraula, el diàleg, siga un tabú només reservat per a la intimitat? Doncs este distòpic univers és el que planteja el director valencià Joecar Hanna al seu últim curtmetratge ‘Talk me’, que es podrà vore este cap de setmana al Festival de Toronto, mesos després de la seua projecció a Cannes. Un treball apadrinat per Spike Lee que està aconseguint grans lloances de crítica, públic i indústria: “No tinc paraules per descriure tot el que m’està passant. Ni en 10 anys, ni presentant un llarg, ni guanyant premis, superaria el viscut a Cannes”, relata Hanna, amb qui hem parlat per descobrir més secrets de ‘Talk me’, un curt amb moltes capes de lectura, metàfores i referències, difícils de captar moltes d’elles en un únic visionat, que defineix la meticulositat i precisió amb què treballa l’artista.

‍

‘Talk me’ narra un univers distòpic a on està prohibit parlar en públic, és indecorós i tabú. Tanmateix, la gent es relaciona tenint sexe entre ells i elles. Cal besar-se per a presentar-se, si vols “parlar” amb algú la via que has d’escollir és la penetració o el sexe oral, i només en la intimitat, dins de casa, de manera privada, pots parlar. La inversió de rols respecte a la nostra societat és evident. “En esta primera capa, juguem amb l’absurd, com se generen contradiccions entre allò que vegem i com nosaltres entenem el nostre món. Volia explorar açò, la paraula com a tabú i el sexe com mitjà de comunicació”. Però després també hi ha una segona capa molt interessant: “Dos personatges mestissos es coneixen i conversen com es senten en una societat en què no encaixen, percibint-se en tot moment com diferents a la resta. Aprofite els punts en comú d’estes dos capes per jugar amb ells”. Hanna aprofita per fer esta crítica social, subtil i molt mesurada, a un sentiment que li toca de ben aprop: “El curt és una carta d’amor a València. Però com tot, té els seus clarobscurs. I jo, sent d’ací, sempre m’he sentit com el diferent. No volia que el missatge fora evident, i la gent que ho apreciara, perfecte, qui no, també”.

‍

“El curt és provocador, va haver-hi gent a Cannes que se’n va eixir cridant de la sala. Però este tipus de cinema funciona, arriscar, ser creatiu, i pareix que és l’únic que importa. La gent que veu tantes pel·lícules vol vore coses fresques, diferents… i ‘Talk me’ té això. Pensava que amb el primer curt l’èxit va ser qüestió de sort, però amb este segon s’ha afiançat tot i estem a on voliem estar" -Joecar Hanna.

‍

‍

Joecar Hanna dirigeix, escriu i protagonitza este curtmetratge ple de detalls que evidencien eixe món hipersexualitzat, però també la nostra realitat. Si al nostre univers tindre accés al sexe està reservat a majors de 18 anys, a l’univers distòpic de Hanna són els i les joves els privats d’una educació verbal, lingüística fins no arribar a la majoria d’edat, fet que els ocasiona “disfuncionalitat verbal” quan són adults. O el sexe rutinari d’una parella ja de capa caiguda és virat al món de ‘Talk me’ com una conversa plana, repetitiva i sosa al llit. Entre tots estos detalls, destaca la música com a element disruptor i trencador. El protagonista troba com a refugi escoltar música, ho fa a un local secret, a on es reuneixen aquells que lluiten contra l’establert. I és gràcies a la cançó que Pedro coneix Kira, ll’altre personatge subversiu i revolucionari. “Tinc una connexió molt forta amb la música [recordem, Joecar va encapçalar la banda We used to pray]. Per a mí és l’art més intens, més emotiu. I si allò prohibit a este món és parlar… què és llegir un llibre, escoltar una cançó, vore una pel·lícula? Vaig haver de donar-li una volta a l’art i decidir donar-li eixe caràcter underground i disruptiu a la tenda de vinils, al fet d’escoltar clandesintament música. I la música, a este món, si és cantada a capela, el missatge és més intens, per això escoltem només la lletra de les cançons”.

‍

A la realitat paral·lela de Joecar Hanna es parla valencià, castellà, cantonés i fang [llengua de l’Àfrica central], i d’una manera natural depenent de les situacions íntimes en què es troben els protagonistes: “A Nova York trobem moments en què en una reunió hi ha 20 persones, de 20 nacionalitats diferents, i es fan grups que van canviant la llengua depenent amb qui parlen. Al meu univers també passa això, i si existeix l’spanglish, jo vuic apostar pel valencianglish”. I dins d’eixes subtileses, sí hi ha eixe amor per la llengua, “utilitze el valencià per a moments més íntims i el castellà per a moments més neutres, perquè tampoc volia igualar un fet que en la realitat no està al mateix nivell”.

‍

‍

Rodada a València, al Port de Sagunt, al Grau Vell i a Alginet, un dels elements més interessants del curt, i del rodatge de ‘Talk me’, és el segon pla, allò que ocorre darrere dels protagonistes, la quantitat d’extres que construeixen esta distopia i que, encertadament, han sigut elegits d’una edat avançada perquè l’univers de Hanna siga encara més creïble: “Són persones majors besant-se, follant pel carrer, magreant-se… i això li dona un caràcter de poble molt més autèntic, impacta molt més”. Un rodatge molt divertit, que amaga secrets molt interessants: “es va rodar tot el mateix dia, i hi ha una rotació d’extres, unes 80 persones, perquè no pareguen els mateixos. Estic agraït de per vida a eixa gent, perquè gràcies a ells i elles este projecte té vida, sense elles açò no existira”. I també agraït a una altra figura: “He de dir un nom clau en tot açò, la rockstar d’esta producció: Mariela Marquisio. Ella va coordinar els extres i el treball que va fer va ser espectacular”. 

‍

“He viscut periodes d’ansietat, perquè estic vivint un somni que ha arribat molt ràpid. I és difícil assimilar-ho i processar-ho. En menys de cinc anys he passat de fer un curt a València a estar entre els més grans de la indústria dels Estats Units” - Joecar Hanna.

‍

Joecar Hanna viu als Estats Units, i ja es troba completament endinsat en la indústria, tractant-se amb algunes de les figures més importants d’este món, i ja treballant per traure endavant projectes amb destacada producció al seu darrere: “Porte any i mig desenvolupant el llargmetratge del primer curt, ‘Líbrame’. Amb productors molt potents d’Estats Units, no puc dir res més, perquè l’exclusiva serà en unes setmanes. Estic escrivint també el llargmetratge de ‘Talk me’, i també un altre projecte es troba damunt de la taula. Fins ahí puc llegir”. 

‍