José Luis Lázaro: “Per desgràcia, el que vegem a ‘Còlera’ ocorre a la realitat”
José Luis Lázaro suma per desenes les seleccions de ‘Còlera’ en festivals de cinema de tot el món. Moltes d’estes cites, qualificadores per als Goya. I, tot açò, amb el seu primer curtmetratge. “He parlat amb altres directors que porten molt més recorregut que jo en este món i em diuen que açò no és normal”. No és habitual, però sí molt merescut, perquè la millor direcció al Festival de Màlaga, l’important premi actoral ex aequo als 3 intèrprets del curt a Medina del Campo o el guardó a Direcció Novel als Fugaz són el resultat d’un curt molt pensat, molt ben dirigit i amb un vincle molt colpidor i emocionant entre ficció i la realitat del dia a dia a la nostra societat. “Escric el curt després de l’assassinat de Samuel Luiz, apallissat per ser homosexual. I vaig voler conjugar esta història desagradable amb una anècdota quotidiana que ens va ocórrer a la meua parella i a mi a la platja del Saler, quan ens quedarem fora del cotxe, amb les claus dins, sense saber què fer. Pot paréixer una història exagerada, inversemblant, que no ocorre a la realitat. Però sí, i tant que passa”.
Dos joves passen un dia agradable a la platja. Decidixen tornar a casa i, per una distracció, deixen les claus dins del cotxe i tanquen la porta. Ambdós joves queden fora. Abans de prendre cap decisió, opten per demanar ajuda. Un home que passa per allí baixa del seu cotxe per prestar-se a tirar-los una mà. Però, de sobte, els pregunta: “¿Sois maricones?”. “Només una frase ho canvia tot. Passem d’una atmosfera costumista, amable, entre una parella bonica, amb química, que s’estima, a un curt obscur, incòmode, violent, dramàtic… I a més, hem aconseguit que vaja in crescendo, fent arribar tota eixa tensió al públic”.
Tres personatges molt ben filats, amb perfils minuciosament treballats, perquè cadascun d’ells desprenga un caràcter únic i diferent de la resta. El jove interpretat per Manuel Canchal vol evitar qualsevol conflicte, fins i tot negant la seua orientació o, directament, demanant perdó per ser insultat. L’altre, Jorge Motos, és una persona molt més decidida i amb conviccions més fortes, capaç d’enfrontar-se a aquell que li falte el respecte. El personatge interpretat per Nacho Fresneda és l’homòfob cavernícola que vol deixar ben clar, sense que ningú li haja demanat la seua opinió, qui i com s’han d’estimar els altres. “El curt parla d’una violència concreta, la violència homòfoba. Però parla de moltes altres coses, sobretot d’educació”:
“Hi ha un detall que a molta gent li passa desapercebut, però l’educació masclista del pare al seu fill també queda reflectida en un moment determinat, aprofundint encara més en esta conducta intolerable”.
La idea dels joves, tot i pensar en un primer moment a trencar un dels vidres del cotxe, és trobar alternatives. L’home, no. Ell, com a “onvre” que és, decidix prendre la decisió que un home de veritat prendria, sentint-se útil demostrant que, tot i això, els ajuda perquè no poden valdre’s per ells mateixos si no arriba a aparéixer la seua virilitat. “Vos ajude, però perquè vos demostre que soc capaç de fer allò que vosaltres, “maricones”, no heu sigut capaços de fer”, anota José Luis Lázaro.
La complexitat del curt, tot i que el cineasta afirma que “és un curt modest, tres actors, no arriba a 10 minuts…” ve des de molts vessants diferents. Una d’elles, la bona elecció dels actors protagonistes, a més, amb un hàndicap important. “Volíem un nu complet, un nu frontal per mostrar eixa fragilitat, eixa desprotecció en la qual quedes després d’una agressió, d’un episodi violent com este. Era una dificultat afegida a l’hora de trobar un actor que acceptara fer un nu com el que demanava la història. Però Jorge Motos va estar implicat des del primer minut amb este repte, i va ser excepcional”.
L’altre punt complicat, el rodatge d’esta història a través d’un pla seqüència únic. “Des del plantejament de la idea, vaig voler fer un pla seqüència. Perquè el públic havia de ser testimoni, no espectador, i per a això volia que es contara la història en temps real”. Una decisió que ajuda a construir eixe crescendo dramàtic que demana la història. Però, a més, ens trobem amb una seqüència molt dinàmica, amb una càmera que no para, dins d’una coreografia molt ben treballada entre operador i intèrprets. “Tinguérem la sort de poder assajar durant tres jornades. I dir que el take que vegem al curt és l’últim que rodem, i va ser la pressa número 16. Assajarem de vesprada, però el rodatge va ser de matí, aleshores la llum no estava igual, hi vam haver de canviar coses al mateix moment”, i finalment el resultat va ser immillorable.
I en últim lloc, el final. Com finalitzar un curt com este amb un espectador que, a més de sofrir, indignar-se i clamar venjança des de la seua butaca, obtinga un cert aprenentatge. “Hi ha un altre final rodat. I és la tornada dels dos xics a casa, en el seu cotxe, en silenci. Però volia que es mostrara la importància de la denúncia. El 80% de les agressions no es denuncien, i volia que això quedara plasmat al curt, que la història finalitzara amb eixa telefonada a la policia. I així, dins del roí, acabar de la manera correcta”.
Un curt rodat en valencià que, a més, proposa una reflexió molt interessant sobre qui i en quines situacions fem ús o no de la nostra llengua. “He rebut alguna crítica negativa de per què els personatges utilitzen el valencià o el castellà, o el canvien en determinat moment. Jo crec que, gent homòfoba hi haurà que parle cada llengua, però si he de pensar en algú que fa crits homòfobs, no me l’imagine fent-los en valencià. A més, és un curt, tenim poc temps per explicar els personatges”, i a través de la llengua també podem dir molt.
“Em pareix molt interessant que l’agressor d’esta història no només està exercint una violència física, sinó també lingüística”.
Darrere d’este xicotet, però gran projecte, es troba Aire de Cinema, la productora valenciana encapçalada per Mila Luengo i Sergi Miralles. “Fa uns anys vàrem rodar les dos temporades de la web sèrie ‘CCCC Stories’, per al Centre del Carme Cultura Contemporània i el Consorci de Museus. Aire de Cinema va produir la segona temporada, i vaig aprofitar per a presentar-los el guió. Els va agradar, demanarem les ajudes de l’IVC i d’À Punt, i al segon intent ho aconseguirem”. Luengo i Miralles tingueren ull i encertaren acceptant este projecte que tants èxits està collint: “Vaig tantejar a altres productores abans i no els va entusiasmar el projecte”, reconeix Lázaro, qui va encertar al 100% decidint treballar amb Aire de Cinema i Wicker Films.
Tan bé ha funcionat este tàndem entre José Luis Lázaro i Sergi Miralles que el cineasta valencià ens reconeix que ja preparen el seu pròxim treball junts, de nou com a binomi director-productor: “Estem presentant el projecte a diferents convocatòries, a l’ICAA, a Abycine, en unes setmanes a l’IVC… No puc contar-vos molt del curt, únicament que serà també de temàtica LGTBI, i que el to serà molt més amable i emotiu que este anterior. L’espectador acabarà amb un millor sabor de boca”. Lázaro codirigirà este curt junt amb el cineasta català Sergi Merchan, muntador de 'Còlera'.
“Tenim un compte pendent dins del cinema valencià: treballar i cuidar la distribució i la visibilitat dels nostres productes. La producció ens dona el pa, ens dona la feina. Però després, què fem amb ell? Com creadors hem de trobar l’equilibri entre entreteniment i fons. El missatge està bé, però cal cuidar l’espectador, cal fer també obres que agraden al públic”.
Esta línia d’indústria cinematogràfica defén José Luis Lázaro, qui reivindica les obres valencianes i la seua distribució, perquè l’objectiu de fer cinema siga poder vore'l a una sala. “Em fa la sensació que hi ha molta producció valenciana, però amb molt poca visibilitat. ‘L’àvia i el foraster’ és un exemple poc comú entre les pel·lícules valencianes, perquè va estar molt de temps als cinemes de la ciutat, però la gran majoria de produccions a on treballen companys i companyes, t’assabentes dels projectes quan s’estan rodant, però després, a l’hora de distribuir-se, de projectar-se, no saps res d’ells. I és quan arriba el moment de perdre’s i morir dins d’un catàleg infinit d’una plataforma digital”.
José Luis Lázaro ens reconeix que està amb un ull als nous projectes però amb l’altre, i molt important, amb “la carrera de los Goya”. “A setembre inscriurem el curt a l’edició d’enguany, i vorem si aconseguim entrar a la shortlist. A partir d’estos dies comencen les reunions, les telefonades, l’estratègia per vore què fem a partir de ser elegits com a candidats. Caldrà fer campanya”. Estar als Premis Goya podria ser la guinda a l’increïble recorregut que està tenint ‘Còlera’, una òpera prima que demostra el talent d’un cineasta que, per cert, comparteix amb nosaltres la seua passió pel cinema, pel pòdcast i per la divulgació cinematogràfica, creador, junt amb altres companys, d’un dels programes cinematogràfics amb més èxits de les plataformes digitals: ‘La Cabaña del podcast”. Ací podeu escoltar el seu capítol dedicat a ‘Còlera’.
