Un experiment cinematogràfic tan original com ‘La última cena’ (2021) requeria una segona oportunitat. Una seqüela que, amb les mateixes ferramentes improvisatives de l’anterior, proposara un nou camí a l’espectador per divertir-se, emocionar-se i meravellar-se d’un exercici actoral i tècnic poques vegades vist abans al cinema. Això és ‘La gran fiesta del cine’, el llargmetratge de Toni Agustí i María S. Torregrosa que reunix un grup d'intèrprets i tècnics per a rodar, en temps real i sense un guió tancat, una trobada entre amics. Cinc anys després d’aquella primera experiència, s’estrena a La Mostra de València la continuació d’este joc que recupera el mateix dispositiu narratiu, deixant de nou que el descontrol s'apodere de bona part de l'experiència. La pel·lícula, presentada en la Secció Oficial del festival valencià, torna a demostrar que no sempre cal tindre-ho tot escrit per a contar una bona història. I que sí, açò també és cinema.

‍

Cinc anys després del rodatge de ‘La última cena’, els integrants d'aquell equip es reunixen per a celebrar els beneficis inesperats de la pel·lícula i així decidir què fer amb els diners. Una situació que, segons expliquen els directors, partix d'una circumstància real: “Havíem tingut una liquidació i calia fer el repartiment perquè cada any generava diners”. Allò que havia de ser una simple trobada per a repartir els beneficis va acabar convertint-se en l'oportunitat de repetir l'experiment. María S. Torregrosa recordava: “vàrem oferir als participants la possibilitat de cobrar la part que els corresponia o tornar a implicar-se en una nova aventura cinematogràfica. La resposta de l'equip va ser unànime. I este és el resultat”.

‍

Una comèdia que torna a jugar amb la frontera entre realitat i ficció, entre les persones que interpreten i els personatges que construïxen a partir de les seues pròpies personalitats. Els i les intèrprets disposen d'unes premisses inicials i han de deixar que les relacions, les tensions i els conflictes es desenvolupen davant de les càmeres. Si en ‘La última cena’ el dispositiu semblava més controlat, potser per tractar-se d’un rodatge en un únic espai interior, en esta ocasió el caos es fa molt més evident. Les càmeres, els micròfons i els moviments de l'equip tècnic irrompen constantment en l'acció, fins al punt que, de vegades, tenim la sensació d’estar perdent-nos coses, marejats i incòmodes. És l’objectiu del muntatge d’este film: la maquinària cinematogràfica deixa de ser invisible i passa a formar part del relat. No és una imperfecció que calga dissimular, sinó una de les apostes formals de la pel·lícula.

‍

‍

El mateix director de fotografia, Enrique Baró, explicava que una de les seues principals preocupacions era “fer visible la recerca de cada moment”. De fet, apuntava, “els operadors havien de comportar-se com els primers espectadors de la pel·lícula, sempre pendents de què podia passar a continuació” .La consigna era no tindre res massa previst, una manera de treballar que explica bona part de la naturalesa visual del film. La proposta també incorpora un interessant joc de multipantalla, amb diverses accions que es desenvolupen simultàniament i que permeten observar diferents converses o situacions al mateix temps. És un recurs que encaixa amb la voluntat de reproduir el caràcter desordenat i coral d'una reunió d'estes característiques, però que no acaba d'explotar totes les seues possibilitats. En alguns moments, la quantitat d'informació que arriba a l'espectador dificulta seguir què està passant en cada espai i per això possiblement la idea queda com a anècdota i no com a recurs constant (com sí ocorre en altres llargmetratges com ‘El año del descubrimiento’ o ‘Vórtex’).

‍

La pel·lícula es va gravar al mes de juny, però la història transcorre durant unes festes de Nadal en un context de canvi climàtic accelerat, amb temperatures pròpies de l'estiu. 

‍

Cal destacar que hi ha un element que acaba imposant-se per damunt de qualsevol altra decisió formal: el so. Si la imatge es permet estar desenfocada, arribar tard a una acció o no trobar exactament l'enquadrament adequat, el so és qui sosté la narració. Moltes vegades no necessitem vore què passa perquè ja tenim tota la informació necessària a través de les converses, les veus i les reaccions que arriben des de diferents punts de la trobada. És especialment interessant com la pel·lícula assumix que no sempre hem de tindre una imatge perfecta per a entendre una situació, però sí és clau el so, els diàlegs, què escoltem i què no. El so és el vertader protagonista de l'experiència.

‍

‍

Resulta paradoxal que actors i actrius puguen oferir interpretacions tan naturals quan no disposen d'un text memoritzat, sinó que han de construir les situacions a partir de les premisses que han rebut i de la improvisació. El fet de no haver de recordar un diàleg concret els permet escoltar-se, reaccionar i incorporar allò que proposa l'altre. Les actuacions tenen una espontaneïtat que difícilment s'aconseguix quan cada paraula està determinada prèviament en un guió. Lorena López reconeixia, això sí, que “la improvisació és un terreny complicat” i que l'experiència havia sigut, en esta ocasió, més tensa que en el film anterior. La mateixa actriu explicava que havia rebut una premissa personal que podia decidir si revelava o no als altres. Una de les decisions més significatives del muntatge naix precisament d'eixa informació que l'espectador no arriba a escoltar.

‍

“Estem interpretant-nos a nosaltres mateixos, ja no som un personatge, som Carles, Lorena, Marta, som els actors i actrius qui ens mostrem davant la càmera, i això genera eixa tensió i nerviosisme que no teníem a ‘La última cena’’, apuntava l’actor Carles Sanjaime.

‍

La pluja, que no estava prevista, va acabar modificant el desenvolupament del rodatge i obrint noves possibilitats. De fet, l’interior de la casa on s'havia rodat ‘La última cena’, que no estava prevista inicialment com a localització d’esta seqüela, va acabar generant una connexió visual entre les dos pel·lícules.

‍

‍

‘La gran fiesta del cine’ és una proposta molt original i divertida que demostra que el cinema són més coses, i que encara hi ha espai per a experimentar amb les narratives audiovisuals clàssiques arribant, fins i tot com és el cas d’este film, a ocupar un espai a les sales comercials. Una pel·lícula que necessita que l’espectador es deixe portar, que accepte no saber exactament què està passant i que confie en les creadores, amb l’únic objectiu de passar una estona divertida i emocionant. Pot ser quan deixem de controlar-ho tot, és quan apareix el cinema més interessant.

‍