El debut del mallorquí Guillem Miró no és una adaptació d’una obra de teatre, encara que ho parega. I, de fet, possiblement un productor intel·ligent, després de gaudir de la pel·lícula, es plantege pujar-la a un escenari. Amb guió del mateix director, junt amb Ana Inés Fernández, ‘Mario’ es mou entre la comèdia negra i el drama, modesta i intel·ligent, construïda des del gest menut i des de l’observació afilada de les relacions humanes. Una idea senzilla que ocorre només a un escenari, amb un número reduït de personatges que recorden a una funció teatral, o a produccions enclaustrades en un únic set, com ‘Un dios salvaje’ o ‘Perfectos desconocidos’. La pel·lícula no es presenta com una revolució formal ni narrativa, però tampoc li fa falta: una posada en escena clàssica molt ben treballada que aconsegueix capturar una veritat versemblant, comuna a l’espectador i, per tant, incòmoda. Un retrat coral que es construeix a través dels diàlegs i, contràriament, també en el no dit. La tensió apareix, i cada vegada es fa més gran, quan la imatge que tenim d’una persona estimada comença a esfondrar-se.

‍

Antònia decideix organitzar una festa sorpresa per a Mario, la seua parella. Però esta cita festiva esdevé una espècie d’escenari de suspens a on res és el que pareix. Mario, qui curiosament mai celebra el seu aniversari, tampoc ha presentat mai els seus amics. A mesura que arriben els convidats i es creuen anècdotes i moments compartits amb el protagonista, comencem a intuir que hi ha alguna cosa que no quadra. Que darrere d’este home tan estimat, tan ben valorat per tothom, hi ha alguns secrets amagats. O potser tota una vida inventada.

‍

'Mario' va ser rodada a una masia situada a Godella, a l'Horta Nord, i a la Serra de Tramuntana balear.

‍

‍

La idea recorda inevitablement a l’obra teatral de Yasmina Reza, on una situació trivial com és una reunió de pares deriva en una escalada de tensió i desmuntatge personal. També podríem pensar en cinema espanyol similar, a més de la producció d’Álex de la Iglesia esmentada abans, com ‘7 años’ o ‘Felices 140’. Totes elles comparteixen un únic espai i una mateixa voluntat: retratar com les relacions socials i familiars s'enfonsen quan es posa en dubte la imatge pública que projectem, especialment quan eixa imatge és massa perfecta per ser real.

‍

Aixó sí, ‘Mario’ no vol transcendir per convertir-se en una icona de la comèdia negra. És conscient del seu tamany i, paradoxalment, això juga a favor seu. La pel·lícula es manté fidel a la seua escala: un espai domèstic, uns pocs personatges, i una situació que es complica sense fer soroll. És una obra que no pretén més del que pot donar, i això la fa honesta. L’elecció d’una posada en escena discreta, amb una càmera que observa sense enjuïciar, reforça este enfocament humil. Un parell de grans girs de guió i diàlegs molt divertits que esbossen un somriure incòmode. Però sobretot el que hi ha són mirades, contradiccions, gestos i silencis que ho diuen tot

‍

‍

Un dels punts forts del film és la decisió valenta de retardar l’aparició del personatge de Mario fins ben entrada la pel·lícula. Un protagonista absent, construït a través dels altres, genera una expectativa que ens fa qüestionar als espectadors qui és realment este home. I quan finalment el veiem, ja sabem que tot potser no fora el que és. És cert que cap al tram final la pel·lícula perd un poc de ritme. Però eixa pausa serveix per a preparar un tancament que es troba a l’altura del conjunt. 

‍

Fer menció especial al protagonisme de les actrius valencianes Glòria March i Raquel Ferri, que posen, com el bon fer de la resta de l’elenc, la seua pedra per construir este trencaclosques sense solució aparent. Darrere del projecte, els valencians de Nakamura, qui junt amb Corte y Confección de Películas i Somera Films produeixen esta òpera prima, participada per À Punt.

‍

Mario no és una pel·lícula que busque transcendència, ni tampoc una comèdia a l’ús. És una peça xicoteta, precisa, i amb una mirada clara sobre com construïm relats, propis i aliens, a base d’autoenganys, aparences i silencis. Sense grans pretensions, però amb consciència del que vol contar, es consolida com una òpera prima sòlida, honesta i ben executada. I això, en el panorama del cinema valencià actual, ja és molt.