El cinema valencià és intermitent, escàs i, sí, també miraculós. Perquè el talent que no se n'ha anat per obligació o voluntat pròpia ha de suar sang per alçar qualsevol projecte, siga com siga el seu tamany. I, tot i això, tot i la sort dispar del que s'estrena cada any, una loteria de quantitat i qualitat, encara queden multitud d'espais a conquerir. Al País Valencià estem necessitats de referents que ens donen constantment alegries, de manera anual, i traspassen fronteres. No serà perquè no tenim llegendes pròpies que contar, com fa Paul Urkijo amb les de la seua terra, el País Basc. O no serà perquè no disposem de material literari per adaptar, o talent, o actualitat d'altes passions, o fets històrics grandiloqüents, o una mirada mediterrània, com el cine de Clara Roquet, Gabriele Salvatores, Paolo Sorrentino, Valeria Bruna Tedeschi o el mateix Berlanga qui va anticipar el sainet en què es convertiria la classe política i les elits valencianes dècades abans. I al final sí però no. L'estructura no té ciments i es cau només de mirar-la.

Entre eixos aspirants a referents és indubtable que han d'estar els germans Polo, Javi i Guille. A vore, qui no voldria tindre els nostres propis germans Russo, o Wachowski, Coen, Safdie o Dardenne? Sí, posar-los al mateix nivell és molt agosarat, però també és evident que tenen un estil propi, que no l'abandonen i que rodeja sempre tot el que conten. En este cas, el germà xicotet, Javi, debuta en el llarg de ficció, després d'haver triomfat amb el seu primer llarg documental 'Europe in 8 bits' (2013) i repetir a 2020 amb 'The mistery of the pink flamingo', que comptava amb aparicions estelars de John Waters i Eduardo Casanova. I això parla molt de la seua ambició per arribar a cobrir les seues obsessions o històries que té/tenen al cap. 'Pequeños calvarios' també és ambiciosa, una pel·lícula episòdica on les 4 històries han d'estar a l'altura, i això requerix 4 bons guions i, malauradament, això no passa. Però la pel·li aguanta, se sosté i te trau algun riure amb una factura visual impecable, que no és poca cosa.

‍

A la presentació a València, en el marc del Cinema Jove, el director va dir que per a fer el salt a la ficció, fer-ho en un format tan paregut al curtmetratge li ajudava molt per atrevir-se a dirigir-la. I realment no hi ha cap però, com quasi mai, al treball en la direcció, la direcció d'art, la d'actrius i actors... però cal un poc de profunditat més per ser 'Relatos salvajes' i no uns sketchs pulcres i més o menys divertits i exitosos.

'Pequeños calvarios' fa seguiment a 4 protagonistes que patixen sorts desiguals: mort, molèstia, desamor... amb un nexe d'unió un tant desconcertant, amb la figura d'eixe rellotger que sembla poder alterar el temps, però que sembla sobrar en tot moment. Eixa sensació precisament d'irrisorietat és la que planeja per damunt de tota la pel·li i la lastra perquè per a gaudir d'una pel·li t'ha d'interessar i perquè t'interesse t'ha d'emocionar, en la direcció que siga. I el format curt ho té més difícil perquè ha de sintetitzar millor la desgràcia, i després la gràcia. El capítol més aconseguit és el segon, graciós, rodó, amb ritme i planificació acuradíssims, i protagonitzat per un magnífic Vito Sanz amb un robaescenes com és Arturo Valls que està, simplement, perfecte en el paper. I hi ha altres dos que estan també bé, són divertits, però el que falta i les escenes d'unió del rellotger fan baixar la mitja.

Els germans Polo tenen tot el necessari per a triomfar: visió, talent, contactes, trajectòria, versatilitat, un gran pas i empremta en el món de la publicitat, que curtix més que mil batalles, treballs en el curtmetratge, el documental, el llargmetratge, la ficció, direcció de fotografia, coneixement del sector i la possibilitat d'alçar projectes interessants. Els demanem un puntet més, un escalonet més. Cal profunditat, no per capritx, sinó per necessitat. Només s'estima el que es coneix i les persones som complexes, i una estètica publicitària paradoxalment sol ser freda i allunya els sentiments dels espectadors cap als personatges pel que fer humor des d'ahí serà més complicat. Entre fons i forma sempre triarem les dos.