Era la tardor de 1933, concretament un dijous 9 de novembre, quan a les sales el Coliseum, el Lírico i el Royal, a València capital, s’estrenava simultàniament ‘El fava de Ramonet’. Un migmetratge de 39 minuts de duració, dirigit per Joan Andreu Moragas, que adaptava l’obra teatral de Lluís Martí Alegre (tio de Luis García Berlanga) i Ismael Serneguet, famosos dramaturgs valencians especialitzats en el sainet. Esta pel·lícula marcava un abans i un després a la història del cinema valencià perquè es convertia en la primera pel·lícula dialogada en la nostra llengua. El valencià s’escoltava per primera vegada a una pantalla de cinema, i la fita acaparava l’atenció de gran part del col·lectiu valencianista d’aquells anys.

‍

El seminari 'El Camí', a la venda entre l’any 1932 i 1934, va nàixer amb la intenció d’unificar políticament i buscar l'entesa entre la Unió i l’Agrupació Valencianista Republicana, els dos partits valencianistes del moment, a més promocionant amb el seu ús les recents Normes de Castelló, aprovades al 32. La valenciana Marta García Carrión, doctora en Història i professora a la Universitat de València, al seu llibre ‘Por un cine patrio’, explica que ni 'El Camí' ni tampoc els altres dos periòdics del moment, ‘Accíó’ i ‘País Valencià’, ambdós també escrits en valencià, redactaven cap contingut als seus articles en defensar un cinema valencià o en llengua valenciana. En canvi, “dedicaven un ampli espai publicitari i elogis a la tasca de la productora valenciana ‘Cifesa’, que mai va tindre propòsit d’emprar el valencià al seu cinema, reduint el seu regionalisme a elements de marca com l’himne regional valencià o el Micalet”.

‍

‍

Tornant a ‘El Camí’, sí podem trobar “alguna crida aïllada” al voltant del subtitulat en valencià. Tot i estar en contra del doblatge, en qualsevol idioma, 'El Camí' “es va mostrar favorable a fomentar la retolació en valencià, i va arribar a participar en l’organització d’una projecció de pel·lícules subtitulades en valencià, que finalment no es va celebrar”. Per a estes sessions, el periòdic demanava que “tots els valencianistes cal que acudisquen a esta primera sessió, ja que de l’èxit d’ella depén la seua continuació i la probable realització d’un film parlat en el nostre idioma”. Eixe desig que s’estrenara una pel·lícula parlada en valencià, va complir-se: s’estrenava ‘El fava de Ramonet’ i, malauradament, tampoc va satisfer els desitjos del col·lectiu cultural valencianista:

“El nostre ideal seria, efectivament, emprar el cinema com medi propagador del nostre idioma per tot arreu del País Valencià. Però, forçosament, açò caldria que fora realitzat per elements valencianistes i a més a més, que entengueren quelcom de cinema…, ja que en cas de caure en mans profanes o de comerciants poc escrupolosos, més prompte seria esta labor en contra que no en pro de l’expansió i la dignitat del nostre idioma”, escrivia J. Mig a 'El Camí', el 18 de novembre de 1933.

‍

‍

Com anota García Carrión, “el primer film dialogat en valencià no va agradar gens al periòdic valencianista, ja que considerava que per la seua baixa qualitat, la vulgaritat del valencià emprat i el fet que tots els números musicals estigueren cantats en castellà, la pel·lícula li feia un flac favor a la llengua”. Així expressava J. Mig, al mateix article anterior, la seua indignació pel mal ús del valencià a ‘El fava de Ramonet’:

“Si (...) heu tingut la paciència d’oir aquell tango, aquelles cançonetes de “pescadoras levantinas” i “los jipios flamencos”, bàrbarament intercalats enmig del diàleg valencià, comprendreu per què no podem, baix ningun concepte, elogiar eixe film (parlat en valencià i cantat en andalús), ja que no respon més que a fins purament morbosos i personals de l’autor. (...) No creem que quatre o cinc bestieses dites en valencià en uns metres de celuloide puguen afavorir-lo. Més bé desacreditar-lo. Aço com a valencianistes. Com a simples aficionats al cinema, podriem dir-li moltes coses més. Els valencianistes no podem aplaudir, ni pagats, un film que a més de mal fet és una ofensa a l’idioma valencià!”

‍

El filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner també exigia que “la relegació del valencià a l’estatus de llengua secundària, apta només per a fer riure i per a l’escatologia, demanava un canvi de rumb per al cinema valencià”, fent referència, en el seu escrit per a Valencia Semanal l’any 1978, que tant ‘El fava de Ramonet’ com, anys després, ‘El Virgo de Visanteta’ reduïen l’ús de la llengua valenciana a l’ordinariesa i a l’acudit. I tot i que als anys 30 era trencador i original fer que els teus personatges parlaren valencià, la llengua s’emprava diàriament per la ciutadania valenciana, així que per què no normalitzar el seu ús al setè art i no només donar-li protagonisme en moments burlescos i xavacans? Pregunta que pot ser podríem aplicar, quasi cent anys després, a part de l’audiovisual actual.

‍