Recordant Federico Ribes: quatre dècades d’un dels millors DOP del cinema espanyol
La projecció de ‘Yoyes’ en la 41a Mostra de València ens fa recuperar la figura del director de fotografia valencià Federico Ribes Ponsoda, nascut a Benimantell i responsable de la imatge de més d'un centenar de produccions cinematogràfiques i televisives. Guanyador de diversos premis de fotografia i col·laborador habitual de cineastes com José Luis García Sánchez, Vicente Pérez Herrero i Helena Taberna, Ribes va desenvolupar una carrera de quatre dècades que el va convertir en un dels professionals destacats de la fotografia cinematogràfica espanyola.
La retrospectiva de la seua trajectòria comença inevitablement per l'origen d'una vocació. Federico Ribes Ponsoda va nàixer a la Marina Baixa, el 1952. Quan tenia només dos mesos, els seus pares es van traslladar a Alacant, on va créixer i va començar a desenvolupar el seu interés per la fotografia. Des de ben jove va aprendre a revelar imatges i a treballar amb materials fotogràfics gràcies a un familiar aficionat, una primera aproximació artesanal a una professió que acabaria convertint en la seua vida.
Amb 19 anys, va estudiar fotografia a Barcelona, a l'Escola Elisava; a 1977 va marxar a Madrid, on va iniciar estudis de Ciències de la Informació a la Universitat Complutense.
El seu primer contacte amb un rodatge va arribar en 1978, quan va participar com a meritori en el departament de fotografia de ‘Las truchas’, de José Luis García Sánchez. Amb este director mantindria una relació professional prolongada durant dècades. Poc després va treballar com a fotògraf de plató en ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’ (1980), el debut cinematogràfic de Pedro Almodóvar, i va començar a acumular experiència en diferents departaments de fotografia fins a consolidar-se com a director de fotografia.
Durant els anys huitanta va participar en produccions com ‘Copia Cero’ (1981), ‘Cuerpo a cuerpo’ (1982), ‘Héctor, el estigma del miedo’ (1984) i ‘La guerra de los locos’ (1987). Precisament, el seu treball en ‘Héctor, el estigma del miedo’, de Carlos Pérez Ferré, li va proporcionar un primer reconeixement destacat: va compartir amb Jordi Morraja el premi a la millor fotografia del Festival de Sant Sebastià.
Un altre dels títols que considerava especialment estimats de la seua filmografia era ‘El río que nos lleva’ (1989), d'Antonio del Real, adaptació de la novel·la homònima de José Luis Sampedro sobre els ganxers del riu Tajo. La fotografia d'esta producció també va obtindre una nominació als premis de fotografia d'Onda Madrid. Aquella etapa inclou igualment ‘Badis’ (1989), de Mohamed Abderrahman Tazi, una altra de les obres que el mateix Ribes destacava entre els seus treballs preferits.
En els anys noranta va continuar ampliant la seua filmografia amb propostes de gèneres i registres diferents. Va treballar en ‘Mal de amores’ (1993), de Carlos Balagué, i ‘Una casa en las afueras’ (1995), de Pedro Costa, un thriller protagonitzat per Juan Echanove i Emma Suárez. En una entrevista publicada per EL PAÍS en febrer de 1999, Ribes explicava que la fotografia havia d'adaptar-se a les exigències dramàtiques de cada pel·lícula i reivindicava la intuïció i la imaginació com a eines imprescindibles del director de fotografia. També lamentava que el públic no solguera recordar els noms dels responsables de la imatge, malgrat ser capaç de percebre quan la fotografia d'una pel·lícula funcionava.
La seua relació amb la directora navarresa Helena Taberna va donar lloc a una de les col·laboracions més significatives de la seua carrera. Ribes va assumir la direcció de fotografia de ‘Yoyes’ (2000), el primer llargmetratge de ficció de Taberna, protagonitzat per Ana Torrent, Ernesto Alterio i Florence Pernel. La pel·lícula aborda el retorn a Euskadi de María Dolores González Katarain, coneguda com a Yoyes, després del seu exili a Mèxic i de la seua desvinculació d'ETA. La fotografia de Ribes acompanya un relat marcat pel conflicte entre la memòria, la identitat, el territori i la violència política.
La col·laboració amb Taberna va continuar amb el documental ‘Extranjeras’ (2003), una obra centrada en les experiències de dones immigrants a Madrid.
L'any 2000 va rebre el premi a la millor fotografia del Festival de Màlaga per ‘Código natural’, de Vicente Pérez Herrero. Amb este últim cineasta va establir una altra relació professional especialment fructífera, amb títols com ‘Bestiario’ (2002), ‘Mala muerte’ (2009), ‘Crustáceos’ i ‘El collar de sal’. Per ‘Mala muerte’, Ribes va tornar a obtindre reconeixements a la millor fotografia, en esta ocasió en el certamen Madrid Imagen i en els Premis Túria. En 2002 va fundar, juntament amb el director Jesús Mora, la productora Zeta Films, amb la qual va participar en projectes com el documental ‘Operación Algeciras’ (2003), ‘Villa Tranquila’ (2007) i altres produccions posteriors. En alguns d'estos treballs va assumir també responsabilitats de producció executiva, ampliant la seua activitat més enllà de la direcció de fotografia.
Ribes va desenvolupar part de la seua carrera en nombroses produccions televisives, entre les quals destaquen ‘Turno de oficio: Diez años después’ (1996-1997), ‘Cuéntame cómo pasó’, ‘R.I.S. Científica’, ‘Hay alguien ahí’ i ‘El Príncipe’ (2014-2016). També va participar en el telefilm ‘Las cerezas del cementerio’ (2005), que va rebre el premi a la millor fotografia dels Premis Turia, i en documentals sobre figures i episodis de la història i la cultura, com ‘Memorias de una guerrillera’ (2007), ‘Miguel Hernández’ (2010) o ‘De tertulia con Valle Inclán’ (2011).
El Diccionari Audiovisual Valencià documenta més de huitanta pel·lícules per a cinema i televisió en les quals va exercir com a director de fotografia, a més d'una extensa activitat en publicitat, documentals, curtmetratges i produccions institucionals.
Federico Ribes va morir el 25 de juny de 2017, als 65 anys, quan encara es trobava en actiu. Tenia pendent d'estrena la sèrie ‘La verdad’, de Telecinco, i el llargmetratge ‘El collar de sal’.
