‍Carla Simón conclou la seua trilogia sobre la memòria familiar, marcada per la tragèdia dels seus pares, amb 'Romería', una faula íntima i personal que especula amb com va ser la relació dels seus pares abans que ella nasquera, així com l'exploració de com haguera sigut la seua vida si les circumstàncies hagueren sigut altres.

‍

A 'Una quinta portuguesa', eixa xicoteta gran pel·lícula de la valenciana Avelina Prat, el personatge de María de Medeiros pronuncia un solemne “Als fantasmes cal enfrontar-los”. I, molt probablement, la persona que més els ha perseguit i enfrontat al cinema estatal ha sigut la catalana Carla Simón qui, amb 'Romería' decideix que ja s'ha acabat això i posa punt i final a les pel·lícules sobre la seua infància i adolescència i l'acceptació dolorossíssima SPOILER-ALERT-PERÒ-A-ESTES-ALÇADES-JA-NO-DEURIA-SER-HO de la pèrdua de sa mare i son pare a causa de la sida quan només tenia 6 anys i tot un seguit de dubtes, incerteses, preguntes sense respondre i unes quantes mentides piadoses al cap que ha hagut d'enfrontar a través del seu cine.

‍

Ha de ser frustrant buscar permanentment maneres distintes de contar el que sents; fets traumàtics, obsessions, projeccions o supòsits, i que et diguen que tot ressona igual entre si. Eixe atreviment, casualment, sempre naix cap a la nova fornada de dones directores que ha sorgit en els últims deu anys, des de Belén Funes a Pilar Palomero, D'Elena López Riera a Lucía Alemany o d'Alauda Ruiz de Azúa a Carla Simón, entre moltes altres. I, precisament, el que han fet és aportar un ventall immens de mirades sobre temàtiques bé tabú, bé esbiaixades, que ens travessen de dalt a baix, però que casualment travessen les dones de molt més dalt a baix que als homes i que no estaven sobre la taula. Doncs bé, Carla Simón, pot ser la fins ara més exitosa de totes elles, almenys en el premiòmetre, intenta en 'Romería' no repetir-se, i d'una manera evident, a més. Tota la seua obra, exceptuant l'episodi de la minisèrie 'Episodio 0', és a dir, els seus 3 llargmetratges i els 6 curts o migmetratges, tracten de manera protagònica les relacions familiars properes, entre mares i iaies, nebodes i ties, mares i filles, filles i absències. La vivència, la memòria, vaja. I no es pot negar que Carla sempre busca una nova manera formal d'apropar-se a elles. Romería redunda en les seues obsessions, però també mostra un futur estimulant del que farà a partir d'ara.

‍

‍

La memòria. Quin tema. I què difícil és que els teus records tinguen un interés universal. En este trajecte, que té un puntet de meteòric, des de 2017, quan s'estrenà 'Estiu 1993', Carla ha redefinit el que significa per a ella la memòria. Recentment, a una entrevista, confirmava que ja no pensava el mateix, que els records no sempre eren certs - mai ho són al 100% - i que tenien un punt d'inventat. I en eixa afirmació, que ho canvia tot, també hi ha la coherència de no guionitzar ni dirigir 'Romería' com 'Estiu 1993' ni com 'Alcarràs' perquè com vas a escriure i a dirigir igual quan una cosa tan bèstia et fa clic al cap? Mentre els dos primers llargs tenen una mirada molt més naturalista, més contemplativa, més respectuosa amb els seus records de 20-25 anys enrere, segurament perquè ja n'hi ha prou amb que les pel·lis vagen de tu, a 'Romería', Carla Simón decideix jugar d'una manera desacomplexada amb la memòria. Cada episodi de la pel·li respon a un supòsit imaginari que mai tindrà resposta. I és evident que l'obra de la directora ha anat a farcir espais buits de la seua memòria, a explorar un passat, difós massa prompte, i a posar en imatge uns records inventats que ja no podrà viure. Però el cine permet estes coses; viatjar en el temps, posar cara a qui ja no existeix, obrir un àlbum de fotos familiars i que miren a dintre, curioses, 300.000 persones.

‍

De les 3 pel·lis, és la primera on l'acció ix de Catalunya, i a Galiza prenen forma els fantasmes de la memòria, de vegades quasi literalment, perquè tota l'obra de Carla Simón va de vida i mort, com van, per altra banda, totes les històries del món. A la pel·li, Marina, fent de Carla Simón, viatja a la terra natal dels seus pares, morts ja fa anys, per aconseguir un certificat per una beca i, de pas, reconstruir algunes llacunes significatives de la seua pròpia vida. La Vigo d'esta història està farcida de mort, per les drogues, de gent que se'n va massa prompte, sense explicar res als qui venen per darrere. I de com la gent que es queda tampoc diu res per vergonya, per por, per incapacitat. I sota la mirada d'una xiqueta que hi viatja fins allà per omplir buits de la memòria, tot semblen fantasmes, clar, tant la família, que amaga els esperits baix de l'estora, fins a un bloc d'apartaments on diuen, on desmentixen, on tornen a afirmar, que allà van viure els seus pares. I, per moments, la pel·lícula es torna una pel·li quasidetectivesca, de tornar als llocs dels morts per xafar on van xafar i parlar amb els vius – quasi morts – que els van conéixer i reconstruir una història que limita entre el silenci col·lectiu i la desmemòria, quasi com a teràpia, per quedar-se en pau.

‍

‍

Elastica Films és la principal productora de la pel·lícula. Capitanejada per la valenciana María Zamora, amb un equip íntegrament format per dones, han fet possible l'impuls de l'obra de Carla, però també donar oportunitat a talents innegables com Clara Roquet, Elena Martín, Jaione Camborda, Itsaso Arana o Marta Nieto i pròximament a Marta Matute o Laura García. Deia el cineasta argentí Pablo Trapero – qui aconseguí influir políticament amb les seues pel·lícules, com 'Elefante blanco' en certes lleis a l'Argentina – que la cultura ha de servir al poble, i influir proactivament en ell, a través del progrés. Doncs Elastica Films és una aposta decidida per canviar la masculinització vergonyant del cinema espanyol, que no és poca cosa, i també per trencar tabús, com el cine de Carla, que tampoc és poca cosa. Pel camí per trobar les seues veritats, de pas aconseguirà visibilitzar temàtiques que a l'estat espanyol no són ni molt menys mainstreams i sobre les quals pesa un estigma encara candent. La directora ens demana que parlem, que plorem, que cridem, que ens comuniquem, que mantinguem viva la memòria, individual, familiar, col·lectiva, social, mentre tampoc s'oblida dels demés. A 'Romería' una coreografia de 'Bailaré sobre tu tumba' del grup gallec Siniestro Total, que segurament acabe sent la seqüència més memorable de la pel·lícula, parla dels pares de Carla al temps que també resumeix tota una època a Galiza on la droga va destrossar generacions i generacions de joves.

‍

Si 'Estiu 1993' és un viatge a la verbalització d'una pèrdua personal, i 'Alcarràs' a una de col·lectiva, 'Romería' completa la trilogia sobre la memòria de Carla Simón amb un exercici de ciència-ficció donant vida al que mai hauria d'haver mort. La més atrevida i valenta de les seues obres, per tant, i la que, al mateix temps, totes i tots agraïm que servisca, segons les seues pròpies paraules, per tancar definitivament la seua obra amb mirada cap al passat. Ara, el que vindrà, serà obra sobre el futur. I és que, tot i que és innegable que ha aconseguit captivar-nos amb la seua vida i les seues vivències, també 'Romería' perd força inequívocament quan ja saps, i has vist, tot el que ha ocorregut en eixa desgraciada família. I així i tot s'escoltaren plors a la sala de cine, perquè és una pel·li sensible, amb escenes construïdes des de la tendresa i amor. I remou, clar, perquè això té la memòria, que a tots alcança. Perquè fantasmes totes i tots en tenim un o uns quants, però mai de la vida n'estem exempts d'ells.

‍