Torna Alberto Morais, després de quasi 10 anys des de la seua última estrena (‘La madre’, 2016), i ho fa confirmant la seua obstinació per eixir-se'n de la norma, per un cinema auster, difícil i molt personal. Allunyat de qualsevol convenció narrativa, amb poques intencions de construir un producte comercial i de fàcil distribució, el director valencià d’adopció (nascut a Valladolid) aposta per una mirada que beu del neorealisme italià, però també del cinema rural castís i costumista d’Erice i Camus, envoltat d’una espiritualitat que convertix les terres secanes valencianes en un territori místic i bíblic. Hem parlat amb Alberto Morais de ‘La terra negra’, quarta pel·lícula de ficció del cineasta, presentada al Festival de Màlaga, també projectada al Cinema Jove i, en uns dies, dins de la programació del Festival de Donostia.

‍

“La pel·lícula podria haver inclòs un cartell inicial de “basada en fets reals” perquè és una història que vaig viure personalment a Astúries. Una situació dura, a un molí, en un entorn rural de veïns amb mirada vidriosa, parc de paraules, un univers que em va interessar molt”, comença Morais, qui inicia el seu treball amb uns títols de crèdits clàssics, la imatge fixa del quadre ‘Agnus Dei’ de Zurbarán i la música de ‘La Pasión según San Mateo’ de Bach. Una clara declaració d’intencions que apunta a les fonts clàssiques en què s’inspira el cineasta: “Sempre m’ha interessat el neorealisme. Naix com a resposta cinematogràfica als horrors de la Segona Guerra Mundial, i Rossellini vinculava este estil a “l’amor al proïsme”, cita que em va servir molt per a elaborar la història d’estos dos personatges”.

‍

‍

Una de les protagonistes és Maria (Laia Marull), obligada a tornar al seu poble natal després d’haver fracassat en la ciutat. Ajudarà el seu germà a tirar endavant les terres de son pare, recentment mort, i és quan es troba amb la presència de l’altre gran protagonista, Miquel (Sergi López), un home que busca feina a la finca, però el seu passat a la presó el marcarà davant la resta del veïnat. Entre Maria i Miquel naix una relació que, més enllà d’un vincle amorós, els unix una forma d’admiració i reconeixement mutu, una trobada entre dues ànimes expulsades del sistema. “És una amistat basada en la bondat que veus en l’altre i que no has rebut mai cap a tu. Respecte, admiració, escoltar-se… Una sensació que quasi havien oblidat que podia existir. Són persones esgotades, necessiten descansar del món, i troben en esta companyia eixe recés de pau”.

‍

“Treballar amb Laia Marull i Sergi López és superlatiu. He tingut molta sort. M’han regalat dues interpretacions d’una qualitat aclaparadora”.

‍

I si parlem del continent, doncs una faula molt sorprenent, amb una posada en escena molt arriscada a on Morais demana els i les intèrprets deixar a banda tot allò que han aplicat en treballs anteriors per convertir-se en una veu, en un cos sense ànima, amb una robotització dels diàlegs i les expressions poques vegades vista abans, que, lluny d’interrompre el discurs, el dota d’una àura peculiar i d’un univers propi prou interessant. Això sí, Morais no sosté esta visió: “Jo no veig cap robotització. Veig naturalitat. És l’element que més crida l’atenció de la pel·lícula, però potser és perquè jo vinc de cercles rurals amb gent més parca i estic acostumat a eixes actituds. Com hi ha pocs diàlegs i les interpretacions estan suavitzades, pot resultar estrany. Però no és una voluntat estètica, és que jo m’ho crec més així”. És una evidència que la direcció escènica no és l’habitual: els personatges miren a càmera, dins d’uns primers plànols que pareixen dirigir-se a l’espectador, però també a l’infinit, amb una mirada perduda que descol·loca i pertorba. L’estil de Morais no és fàcil de digerir per al públic més mainstream, i potser deixe molts espectadors pel camí, però si aconseguixes connectar, trobes certa connexió espiritual amb 'La terra negra'.

‍

Els personatges afronten els seus judicis i els seus calvaris, amb decisions que els condemnen a sobreviure amb la culpa eterna, perseguint-los sense perdó. I este pes de la religió, més des d’un punt de vista espiritual que des d’una mirada catòlica-cristiana, és fonamental per comprendre d’on venen i a on van cadascun dels personatges protagonistes. Però també hi conviu amb este misticisme un discurs polític molt interessant. “Totes les pel·lícules són polítiques, pots ser més o menys evident, això sí. A la pel·lícula es veu com funciona el nostre sistema de classes, i perquè una estructura piramidal funcione, ha d’haver-hi gent que prospere a costa d’altra gent. I açò és el que es mostra al film”. ‘La terra negra’ reflecteix eixe mal estructural (masclisme, violència, individualisme, capitalisme) que arrela en este poble rural i es perpetua d’una manera quasi invisible. “Ens diuen que si ens esforcem, si treballem, si no ens rendim, les coses aniran bé, però no és així. I el personatge de Maria és un clar exemple de què el sacrifici no sempre dona fruits, tot i que el final siga un poc esperançador”.

‍

‍

Impossible no pensar en l’univers de Victor Erice, però també molt present ‘Perros de Paja’ de Sam Peckinpah, amb eixa tensió entre veïns, en un entorn rural opressiu. Per a Alberto Morais “la clau es troba en la frase de Rossellini d’amor al proïsme, d’ací esdevé tota l’estructura sacra-religiosa de la pel·lícula. No és res innovador, s’ha fet molt al llarg de la història, però em resultava interessant eixa mescla”. Contràriament a allò que es pot pensar d’una intencionalitat més inclinada a mostrar la realitat dels pobles d’interior, Morais justifica que “en els pobles és més fàcil mostrar les relacions personals. Però no era la meua intenció fer una pel·lícula sobre un poble o sobre l’Espanya buidada. L’experiència que jo vaig tindre va succeir a un entorn rural, i per això el context”.

‍

“No m’agrada res rodar. A vore si avança la intel·ligència artificial i puc crear un doble meu perquè s’encarregue dels rodatges. Fer una obra d’art cinematogràfica entre gent desconeguda, amb pressupost limitat i lluitant contra el temps… és una anomalia fer cinema”.

‍

Rodada íntegrament en valencià, amb intèrprets catalans com Marull i López que obliden fàcilment la variant oriental per aterrar a un territori rural molt nostre, però que potser per a l’actor madrileny Andrés Gertrudix va ser un treball molt més complicat. “La gent que no coneixia a Andrés creia que era valencià, perquè va fer un treball molt intens de 5 mesos per a aprendre la llengua”. L’actriu Pepa Juan va encarregar-se d’este treball d’aprenentatge, qui també va treballar el canvi d’accent dels actors catalans. La comarca de Camp de Túria va acollir durant 5 setmanes este rodatge, “una zona espectacular per a rodar. Molta terra baixa que ajudava molt a recrear este espai, a més que és una geografia dura poc habitual a València”. Al repartiment se sumen els valencians Álvaro Báguena, Rosana Pastor, Abdelatif Hwidar, Toni Misó, Bruno Tamarit i María Albiñana.

‍

‍

“He alçat el projecte econòmicament tot sol. No he coproduït fins després d’haver rodat. El finançament és meu, i això porta el seu temps, per això que haja passat tant de temps entre ‘La madre’ i esta nova pel·lícula”.

‍

Alberto Morais destaca, entre totes les alegries que li ha donat el projecte ‘La terra negra’, “l’experiència amb els intèrprets. Possiblement, el millor que m’ha passat en la meua carrera com a cineasta”. Tan intens ha sigut el vincle entre els dos protagonistes de la cinta i el director, que ja preparen junts un nou projecte: “Tinc ja una història avançada amb Sergi i Laia. Quan treballes amb gent tan bona, vols repetir i fer més coses junts. Honestament, són gent meravellosa, en ‘La terra negra’ han fet un treball superlatiu”.

‍

En definitiva, Morais ofereix una pel·lícula de difícil classificació: un “neorealisme místic” que dignifica els desplaçats, critica el conservadorisme i planteja el cinema com un acte de resistència. Un projecte d’autor arriscat, valent, que confirma la veu singular del cineasta i obri una esquerda en el panorama actual del cinema valencià. “Soc conscient de la pel·lícula que he fet, sabem que és xicoteta, que ix a les sales amb 31 còpies i que si el públic entra i es deixa emportar, els resultarà satisfactori”, conclou Alberto Morais.

‍