Hi ha una part de la repressió franquista que, malgrat la seua magnitud, continua ocupant un espai massa menut en la memòria col·lectiva i en la representació cinematogràfica de la Guerra Civil: els camps de concentració i de treball que el règim va escampar per tot el territori espanyol durant els primers anys de la dictadura. Més de dos-cents recintes pels quals van passar centenars de milers de presoners republicans i que, amb el pas del temps, han anat desapareixent també del paisatge i de la consciència pública. És precisament sobre esta absència que treballa Eloy Enciso en ‘Todo es cárcel’, un interessantíssim híbrid entre documental i ficció que rescata una història necessària i encara massa desconeguda.

‍

El cineasta, nascut a Meira (Lugo) però criat a Gandia, torna a transitar eixes fronteres entre realitat i ficció que ja explorava en treballs anteriors com ‘Arraianos’ (2012) o ‘Longa noite’ (2019). En esta ocasió, ho fa a través d'Elsa (Elsa Pereira), una fotògrafa que recorre diferents indrets d'Espanya amb la intenció de documentar els vestigis dels antics camps de concentració franquistes. La seua investigació es vertebra al voltant de la història de Carmen i Ángel, dos enamorats separats per la derrota republicana i empresonats en diferents recintes, que intenten mantindre el contacte mitjançant una correspondència marcada per la incertesa, la por i la necessitat de sobreviure. Paral·lelament, la mort d'un familiar obliga Elsa a interrompre el seu treball i tornar a Galícia per afrontar una herència i retrobar-se amb una família amb la qual manté una relació distant.

‍

‍

L’empresa audiovisual alacantina Umbracle Cine s’encarrega de la producció del film, rodat, entre molts altres llocs, a Albatera, Monóvar, Serra o Sagunt.

‍

Funciona molt bé com Enciso posa en relació els espais del present amb la memòria del que hi va succeir. Els antics camps són hui escoles, platges, edificis, xalets o instal·lacions esportives que han recuperat una aparent normalitat, com si el temps haguera aconseguit esborrar qualsevol rastre del seu passat. Però la càmera, amb uns enquadraments preciosos, panoràmiques molt ben mesurades i una composició visual especialment acurada, ens convida a mirar amb memòria i rancor estos espais, convertir-los en testimonis silenciosos d'una història que s'ha preferit ignorar. El treball de direcció de fotografia, a càrrec de Jimmy Gimferrer,  és fonamental en esta construcció, que obliga l’espectador a treballar per trobar les explicacions que s’amaguen en unes imatges amb molta força.

‍

‍

Especialment destacable és el treball amb les cartes de Carmen i Ángel. Les seues lectures en veu en off, acompanyades d'imatges dels paisatges i dels camins que possiblement van recórrer els protagonistes, constitueixen alguns dels moments més suggeridors i colpidors de la pel·lícula. Cal aclarir que no es tracta de correspondència històrica recuperada d'un arxiu, sinó d'un treball de reconstrucció a partir de testimonis i memòries reals de persones que van patir la reclusió franquista. Enciso explica que ha sintetitzat i compilat fragments d’estos relats, alguns reproduïts quasi literalment, per donar forma a unes cartes que, encara que ficcionades en la seua autoria, contenen experiències reals. Una decisió que permet posar veu a tantes persones anònimes les vivències de les quals difícilment haurien arribat fins a nosaltres. La intimitat d’esta correspondència contrasta amb l'amplitud dels paisatges i aconsegueix que la història individual adquirisca una dimensió col·lectiva.

‍

Les veus encarregades de llegir les cartes de Carmen i Ángel són les del mateix director i la seua parella.

‍

El mateix plantejament es prolonga en un epíleg especialment potent, en què la pel·lícula torna sobre alguns dels camps de concentració i mostra quin és el seu estat actual. Una mena de recorregut per les cicatrius d'un estat que ha continuat fent vida damunt d'uns espais que van ser escenari de la repressió, el patiment i la humiliació. És probablement en estos moments finals quan ‘Todo es cárcel’ troba la seua expressió més contundent i dóna sentit al seu títol: estem rodejats d’espais oblidats, hem destruït a través dels anys presons que amagaren vergonyes del nostre passat que no volem recordar, n’hem canviat el seu ús i acceptat no parlar-ne del que hi va passar.

‍

‍

La línia narrativa que acompanya la investigació d'Elsa és possiblement l’aspecte audiovisual que menys funciona, tot i ser una aposta arriscada i quasi necessària per a comprendre la inquietud del cineasta. La protagonista, qui documenta els espais que està retratant Enciso al film, esdevé una espècie d'alter ego del director, un joc de miralls entre la pel·lícula que veiem i la que la protagonista pretén construir. La seua història familiar, vinculada a una herència i als conflictes que esta desperta, introdueix una altra reflexió sobre la memòria, les responsabilitats heretades i les ferides que travessen les generacions. Tot i això, el desenvolupament d'esta trama intrafamiliar acaba resultant menys estimulant i, en alguns trams, excessivament dilatat. El seu pes narratiu no sempre està justificat per l'interés del que explica i, davant de la força de la investigació històrica i de les cartes, esta part acaba quedant un poc desdibuixada.

‍

El títol del film fa referència a una frase memorable del poeta i pres polític Marcos Ana: “Tota Espanya era una presó”.

‍

Amb tot, ‘Todo es cárcel’ és una pel·lícula d'una bellesa visual notable i, sobretot, un exercici de recuperació de la memòria que posa el focus en un dels episodis menys representats de la repressió franquista. Eloy Enciso demostra que no cal reconstruir el passat per comprendre-lo i denunciar-lo: de vegades, n'hi ha prou amb tornar a mirar els espais que habitem en l’actualitat i preguntar-nos què va passar allí.

‍