Vicent Monsonís, director de ‘La invasió dels bàrbars’: “La nostra història l’hem d’explicar nosaltres”
Estrenar una pel·lícula sempre és un acte de valentia, però fer-ho a València amb una història que reivindica la memòria, la cultura i la llengua pròpia és un autèntic gest de resistència artística. Així és 'La invasió dels bàrbars', el nou projecte de Vicent Monsonís, que es podrà vore en sales durant les pròximes setmanes (ja projectant-se als Cinemes Lys de València). Un cineasta convençut que el cinema és molt més que entreteniment: és una eina de coneixement, memòria i defensa cultural. Basada en l’obra teatral de Chema Cardeña, amb qui col·labora des de fa molts anys, la pel·lícula narra dues èpoques, el final de la guerra civil, l’any 1939 i, l’any 2009, poc després de l’aprovació de la llei de memòria històrica. El film construeix un relat sobre la repressió, la memòria familiar i la recuperació de fosses comunes, amb un quadre desaparegut durant la guerra, “La invasión de los bárbaros” d’Ulpiano Checa, com a fil conductor simbòlic. “Chema conta la història des del punt de vista dels que la van perdre i és molt fidel a ella. Un dels grans encerts de la pel·lícula va ser el quadre, una pintura real d’un pintor espanyol de finals del segle XIX, que es va perdre durant la guerra. A més, el seu títol, “La invasió dels bàrbars”, és una metàfora perfecta per a explicar la nostra història”.
Vicent Monsonís, nascut a Borriana, sempre ha estat vinculat al teatre i a l’audiovisual valencià, amb la voluntat de potenciar el talent local. “Els meus estudis de guió a Cuba em van fer molt conscient del poder del cinema com a eina cultural i de defensa de la cultura. Per això vaig decidir no anar-me’n a Madrid a buscar una carrera més exitosa o més rendible, sinó quedar-me a València per contar històries basades en allò nostre, creades amb la nostra gent, en el nostre territori, i, a més, en valencià”. La llengua és altre dels elements més potents i enriquidors de la trama del film. Tot i que l’obra de teatre original és en castellà, la versió cinematogràfica necessitava contar-se utilitzant el nostre idioma. Una decisió no només lingüística, sinó narrativa i emocional: “València era una ciutat on la llengua que es parlava era el valencià. Esta pèrdua progressiva ha sigut fruit de la imposició del franquisme i del feixisme. Volia reflectir-ho a la pel·lícula perquè em semblava necessari, i no m’estic inventant res”.
“L'única manera de defensar-nos de la influència externa és explicant les nostres pròpies històries, demostrant que la nostra societat, cultura i llengua tenen la mateixa importància que qualsevol altra”
L’adaptació de l’obra teatral al cinema no va ser un trasllat mecànic. La peça original, composta per dues converses i quatre personatges, era una obra de memòria i de silenci, Monsonís explica que l’obra li va servir de llavor per a reconstruir la memòria familiar: “Quan assistia (i l’he vista moltíssimes vegades) a la funció de ‘La invasió dels bàrbars’, em venia al cap tota la memòria que tenia dels meus avis, d’allò que m’explicaven sobre la guerra, la república i la postguerra. Quan parlaven de la repressió, de la fam, del silenci, de la por, vaig comprendre moltes coses. L’obra és molt senzilla però molt potent. Per a mi va ser una revelació”. Monsonís, a més, subratlla la importància de la fidelitat històrica al film, que aporta més dades i situacions històriques no desenvolupades a l’obra teatral: “L’escriptura del guió va ser molt plaent perquè no vaig haver d’inventar res. Entre la història documentada pels historiadors i els records i coneixements que m’havien explicat els meus iaios, vaig construir el film. Per exemple, la visita dels nazis a València era molt important posar-la en pantalla per donar credibilitat, ja que la història oficial durant el franquisme ho havia intentat negar i amagar. La manera que l’espectador s’ho creguera era mostrant-ho amb imatge real i donant-li versemblança”.
El treball realitzat per l’elenc actoral és molt notable, amb forta presència del talent interpretatiu valencià, un dels objectius primordials de l'autor: Olga Alamán, Jordi Ballester, Pepa Juan, Lucía Poveda, Rosa López o Enric Benavent són alguns dels professionals que hi apareixen al film. Monsonís remarca el treball del català Jordi Cadellans, qui junt amb Ballester, interpreten potser els personatges amb més arestes i clarobscurs de tota la història: “Jordi Cadellans borda el paper: li dóna humanitat i fa que l’espectador passe de desagradar-se’n a sentir estima per ell. És un personatge dolent que ha triat un bàndol que no ens agrada, però transmet humanitat. Jordi Ballester, en el paper de l’alcalde, sembla monolític, però hi ha ahí una interpretació molt subtil que revela la tensió moral i totes les concessions que fa”.
"En la primera lectura del guió, Cadellans i Ballester temien que els seus personatges quedaren massa monocolors. Jo vaig insistir molt en els matisos i ells ho van captar perfectament. Tots els personatges havien de ser creïbles i fugir dels estereotips".
Una de les obsessions de Monsonís és que el cinema ha d’emocionar. Ha de transmetre a l’espectador sensacions que li facen recordar allò que han vist durant molt de temps. I a més d’haver de fragmentar la història que ocorre al present perquè l’emoció fora prioritària a la successió dels fets cronològics, l’altre gran pes que va treballar va ser la música. “La banda sonora és primordial perquè ajuda a transportar l’espectador i a crear el creixement emocional necessari per a fer creïble tot el que estem explicant. Vaig discutir moltíssim amb Vincent Barrière, amic meu i un grandíssim músic. Jo vaig treballar amb música orquestral de referència i quan li vaig dir que era l’estil que volia, ell va tirar-se les mans al cap. Però era necessari eixe efecte immersiu que genera la música simfònica, interpretada per una orquestra al complet. Finalment, Barrière va fer una banda sonora espectacular”. Este treball musical ha sigut enregistrat perquè forme part d’un àlbum independent amb la banda sonora de la pel·lícula, gravació a càrrec de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Menció especial també a l’Agrupació Filharmònica de Borriana, que va enregistrar el famós pasdoble d’Amparito Roca, per a una de les escenes més memorables del film.
Fer cinema a València implica enfrontar-se a una indústria molt centralitzada. Monsonís denuncia les dificultats que suposa produir i distribuir cinema valencià: “Els actors, directors, guionistes i equips tècnics valencians són plenament capaços de competir a nivell professional, però necessiten estructures i recursos que sovint la indústria centralitzada no els proporciona”. Produir 'La invasió dels bàrbars' va requerir finançament propi, crowdfunding i molta tenacitat. La distribució, explica Monsonís, també ha sigut tot un repte: “Els grans productors fan despeses milionàries en promoció i publicitat, la mateixa quantitat que a nosaltres ens ha costat fer tota la pel·lícula. Hem fet molt de treball, tot molt artesanal, però molt satisfactori, perquè el feedback ha sigut extraordinari”.
“Necessitem que el públic siga qui demane als cinemes que posen la pel·lícula, que les sales entenguen que la gent vol vore este tipus de pel·lícules”.
Monsonís defensa un concepte clar de cinema valencià: “El cinema valencià és aquell liderat per productors d’ací, en què els actors i actrius principals són valencians i valencianes, així com la direcció, el guió, els caps d’equip, els professionals i les empreses col·laboradores”. Segons el director, les produccions externes que utilitzen València només com a escenari no contribueixen a la consolidació d’una indústria pròpia i sostinguda: “Hi ha molt de cinema espanyol rodat a València que prové de fora, protagonitzat per actors coneguts a nivell nacional i dirigit per professionals externs, amb productors que probablement s’emportaran el benefici a Madrid. Estes produccions aprofiten els bons professionals locals, però no els donen cap responsabilitat de cap d’equip. Malauradament, este cinema espanyol rodat a València s’emporta molts diners públics de cultura, que precisament no contribueixen a la nostra cultura. En tot cas, que sol·liciten ajudes a l’àmbit industrial o turístic”.
L’estrena de 'La invasió dels bàrbars' és, com vegem, molt més que una simple projecció: és tot un acte de resistència cultural i de memòria, una demostració que el talent valencià pot competir a nivell professional amb recursos limitats i, alhora, emocionar profundament el públic. Monsonís tanca així un cercle entre història, llengua i cinema: “El feedback positiu que ens dona el públic és l’empenta que necessitem per continuar creant històries que parlen del nostre entorn, de la nostra gent i de la nostra llengua”.
