“Només 7 o 8 dones aconseguirem ingressar a direcció de cinema a l’Escuela Oficial de Cinematografía (1947-1976). I dic ingressar, perquè acabar amb un títol només ho férem Josefina Molina i jo”, ens relatava Cecilia Bartolomé fa uns anys per a “L’últim videoclub”. En aquella escola, va escriure i rodar, fa ara 60 anys, un dels curtmetratges pioners en activisme feminista, amb un discurs molt inusual per a l’època que va marcar el camí d’una filmografia crítica per la igualtat que ha fet història. Cecilia Bartolomé, per cert, guanyava fa uns mesos el Premi CIMA 2025.

‍

“A mi m’interessava molt contar les meues experiències des del meu punt de vista com a dona, a més, dins del context polític en què vivíem”. I açò mateix és ‘Carmen de Carabanchel’, una història inspirada en les converses que Bartolomé tenia amb les seues veïnes a la perruqueria, a on li contaven els seus intents d’avortament amb amoníac. El curtmetratge de 15 minuts, protagonitzat per Pilar Romero, ens parla de la repressió d’una societat franquista a on els anticonceptius estaven prohibits i la dona buscava qualsevol mètode, per salvatge que hi fora, per a no concebre, practicant-se un avortament a casa.

‍

Però Bartolomé també hi parla de masclisme, de la marginació de la dona com a objecte a mans del seu marit, d’assetjament sexual, del paper nul de l’home en la criança de fills i filles i del poder de la religió a la societat de l’època. Tot açò en un curtmetratge avantguardista, amb fotogrames congelats que diuen més que si estigueren en moviment, i amb un muntatge ideat per fer reflexionar l’espectador, perquè construïm la història al nostre cap.

‍

“El meu sentit de l’humor és molt punyeter i m’ha dut molts disgustos. ‘Carmen de Carabanchel’ els pareixia bé com a història, però que utilitzara un to irònic i burlesc per a un tema seriós… això no va passar el filtre”. - Cecilia Bartolomé

‍

Va ser tal el rebombori a l’escola per la presentació d’este treball, que la cineasta alacantina va haver de repetir curs. Perquè tot i que l’Escola de cinema era un refugi d’idealistes d’esquerres, amb professors com Carlos Saura o Luis G. Berlanga, Cecilia Bartolomé va tindre-ho molt complicat dins del centre: “Si ja ho vaig tindre difícil com a dona per a poder estudiar cine per la pressió familiar i la pressió religiosa, després dins de l’Escola, a on se suposava que estaven els més progressistes, va ser encara pitjor. No vaig notar cap diferència entre dreta i esquerra a l’hora de tractar-nos per igual. Vàrem ser les dones qui construirem eixe espai i ens guanyarem el respecte”.

‍

‍

Carmen de Carabanchel, des del títol, està pensada per representar la dona de l’època. Amb un dels noms més comuns d’aquells anys, i “de Carabanchel”, un barri de la perifèria madrilenya que representa eixe conjunt de dones proletàries que, d’una manera o d’una altra, podrien ser qualsevol veïna espectadora del film. Si l’òpera té la Carmen de Bizet, el cinema té la Carmen de Carabanchel. I esta relació entre el personatge operístic i la nostra protagonista cinematogràfica és encara més evident si escoltem la banda sonora del curt: una versió del trombonista Pee-wee-hunt de, precisament, les famoses melodies de l'havanera i l’aire del toreador d’esta òpera.

‍

“Vaig haver de fer, per a aconseguir aprovar segon, una pel·lícula totalment indiferent com ‘La brujita’”. - Cecilia Bartolomé

‍

Abans d’este curtmetratge, Bartolomé va dirigir, també en el context d’estudiant, ‘La noche del Dr. Valdés', la seua pràctica de segon curs que també va dedicar a l’avortament i a la falta de llibertats de la dona. A estos dos curts li succeïren ‘La brujita’ i ‘Plan Jack cero tres’. A 1969 arribaria el seu treball final de carrera, ‘Margarita y el lobo’, un migmetratge que denuncia la quantitat de “llops” (d’homes) que han perseguit la dona protagonista durant tota la seua vida sentimental i laboral. Una peça que va ser censurada i Bartolomé inclosa en una llista negra que li va prohibir treballar a la indústria fins a l’arribada de la democràcia. “Quan vaig rodar ‘Margarita y el lobo’ ja m’havia guanyat el respecte dels meus companys homes, com Víctor Erice, Manolo Gutiérrez o Patricio Guzmán” i finalitza dient-nos “el més terrible d’aquella època era la doble repressió a les dones com jo: per ser dona i per ser d’esquerres. Els meus companys només havien de lidiar amb una”.

‍

A DocsValencia s’estrenava el documental ‘Cecilia Bartolomé: tan lluny, tan a prop’, dirigit per Giovanna Ribes i escrit junt amb Alicia Martínez.

‍